dimarts, 2 de juny de 2020

LECTURES PER AL CONFINAMENT DEL CORONA VIRUS 12


Com que tot açò del Coronavirus, després del tres mesos de confinament, ja comença a afectar-me més del que jo voldria, he pensat en esboirar-me el cap una mica. Però, entre altres dèries, em volta pel cap que ens hem perdut massa coses. Posem per cas les festes de la Magdalena; Qui ens havia de dir que se suspendrien les festes i no s’acabaria el món. doncs ja veieu que no ha passat res. Amb tot i això, per totes aquelles persones que encara les troben a faltar, ací us deixe la història d’una romeria molt especial, mig real, mig figurada, que m’explicaven els meus pares. Si amb ella puc rescabalar els bons records i esbargir-vos l’enyorança, ja haurà pagat la pena.


Farem traguet a Sant Roc
Diuen que açò va anar i eren un parell d’amics, Paco i Ramón els direm, que de tota la vida mantenien el costum de fer junts la Romeria de la Magdalena. Diuen, també, que els dos amics, que ja tenien la quarantena ben complida, amb el pas dels anys sense trobar la companyia adequada per formar una família, s’anaven convertint en uns fadrinots forros, recelosos i malfiats. Fins i tot, ells entre ells, per més que tractaven de dissimular-ho amb humorades i xanses exagerades, sospesaven cada gest i cada acció per tal de ponderar què donaven i què rebien de l’altre a canvi. Evidentment, cada vegada que ho feien se sentien perjudicats i qualificaven a l’altre de ser un rata, un garrepa i un gorromí.
Aquell any però, les coses anaven d’una altra manera perquè el Paco, que per més sensible era més vulnerable, portava comptes pendents des de l'any anterior i s’havia decidit a prendre justa i complida revenja del seu company aquell mateix dia. Sorruts i silents, com sempre anaven, havien caminat carrer Major avant fins a Maria Agustina. Sense dirigir-se la paraula, havien seguit darrere dels cantors per les Palmeretes. Tal com feien cada any, van fer-se la foto de Wamba junt a la paret dels Carmels i després havien seguit en silenci per tot el camí dels Molins. Sols en embocar el Caminàs per aplegar a Sant Roc, el Ramon, que per més parlador ja no podia aguantar-se més, va trencar el silenci.
—I què, Paco. Bé t’hauràs portat les figues albardades, o què?
—I tant! —va respondre l’amic fent per captenir-se davant el que ell va entendre com una puntada malintencionada —. Tots els anys les porte, no?
—Sí, home, sí —va furgar el Ramón sense mirar-lo —. Jo t’ho dic, perquè com que l’any passat diràs que en van faltar…
—Cago´tot!… Què en van faltar?… “Algú” que se les va fotre mentre jo anava a pixar! —va saltar el Paco com picat per vespa. Després però, conscient de que aquella actitud no convenia als seus plans, va girar cua i va parlar dolç i moderat —. Però deixem ho córrer. Enguany no has de patir per això que no te les acabaràs! A més que també he portat un marraixonet d’anís per acompanyar-les.
El Ramon, que de natural no era gaire diplomàtic, va sentir la temptació d’amollar-li al seu amic la primera brofegada que li vinguera a la boca. I, a bon segur, que haguera estat forta i ofenedora perquè veia que ja estava el Paco fent-se el màrtir: figues albardades i a sobre, anís. Tot el dia li donaria pel sac amb aquelles collonades. Que si ell, no havia portat res!… Que si no volia gastar-se els diners!… Que si volia folrar-se el taüt amb bitllets!… Que si tenia teranyines a les butxaques!… Fartet havia quedat l’any passat amb tota aquella ratafila de recriminacions, repetides fins a l’infinit!… I era el cas que no havien quedat en res, però el consagrat del Paco sempre portava alguna cosa per fer-se l’important. Amb tot i això va apretar el morro i va respondre amb els màxims de polidesa que el seu caràcter asprenc li permetia:
—Tens raó, Paco, que no és dia de retraure’ns res; el passat, passat està i no ens cal remenar-lo —fent un suprem esforç encara va aconseguir dir entre dents —. Gràcies pel detall però no calia que ho feres que no ho havíem parlat…
—No hi fa res, home. Entre amics…
Saludant els coneguts mentre compartien algun glop de vi van aplegar a Sant Roc. Al lloc acostumat, van encetar els esmorzars; cadascun el seu; tots dos de truita de faves, com manava la tradició. Mentre se’ls anaven empassant feien algun comentari picardiós sobre les xicotes que passaven. En acabar, el Ramon va obrir el saquet i, amb lentitud cerimonial, quasi litúrgica, va traure una bosseta de plàstic amb tres dotzenes de figues albardades.
—Que t’ha paregut, canut? —va mirar enzador al seu amic —. Bé, què dius ara? En tindràs prou o es “perdran” com les de l’any passat?
—Votua! —va exclamar el Ramon sorprès tant per la gran quantitat com pel petit format de les peces —. I com és això que les has fetes tant xicotetes? Que volies estalviar pasta?
—Quant t’agrada parlar per boca de bacó! Per si ho vols saber, les he fetes amb una recepta que he trobat de ma mare, que en santa glòria estigue. A més, de què et queixes? Així són més repartidores i pots menjar-te-les a parelles! … Mira-ho!
Ajuntant el dit al fet, el Paco va agafar-ne un parell i, fent tal com fan els mags al circ en empassar-se una espasa, se les va posar a la boca. Primer l’una i després l’altra.
—Ho feus(ho veus amb la boca plena) —va farfallejar amb la boca plena fent com si mastegara.
Recelós i llépol com era, el Ramon va enxampar-ne no una, ni dos, sinó tres i, sense encomanar-se a déu ni al dimoni, se les va ataquinar dins la boca amb deler; que el seu amic seria el que seria, però de fer figues albardades en sabia prou.
Amb el primer mos ja va poder apreciar la suavitat de la textura cruixent de la coberta ensucrada i el punt exacte d’oli, ni molt ni poc, que tenia la pasta molsuda… 
—Sí que t’han fostit fen fones (t'ha sortit ben bones, amb la boca plena) enguany! — barbotejava mentre aclucava els ulls per millor assaborir tot el conjunt en rematar-lo mossegant la figa…
I allí va ser quan el món va quedar suspès en el seu gir mil·lenari… Allò no responia a les expectatives creades i negava tota coherència… La lògica exigia que al centre mateix del bunyol hi haguera una figa, tota tendra, tota dolça i melosa… però el que havia mastegat el Ramon no semblava el fruit de la figuera… No ho era per la textura, ni tampoc pel sabor … Quan va poder-ho identificar ja era massa tard; el recel li havia fet empassar-se la meitat del que tenia a la boca i l’altra meitat la tenia empastifada entre la llengua, els queixals i el vel de paladar…
—Cagon’tot… —va renegar tractant d’escopir tot el que li quedava a la boca —. Què botons has posat ací dins; consagrat?… Votua el dimoni major!!… Coralets són!!
—Ho has encertat! —va respondre el Paco encanedet de riure mentre tractava d’evitar mossegar les figues que tenia a la boca —. Coralets, sí senyor!!… Un de groc i un de roig; dels més coents que he trobat!!!… Llàstima no tingués l’ull tan afinat com has tingut el gust!!… Què; no en vols més? A veure si enguany també te les acabaràs i em deixaràs sense…
El Paco no podia seguir parlant davant l’espectacle del seu amic escopint, engarrofant-se, posant-se roig com un perdigot i renegant com un carreter forassenyat, mentre tractava de netejar-se la boca recolzat contra un arbre i feia grans escarafalls, en notar els coralets que li anaven baixant per la gargamella… Tot el personal que passaven els van prendre per borratxots que escarotaven sense cap respecte pel pas de la processó.
 Fou aleshores que el Paco, refent-se una mica, va treure el marraixò i va oferir-lo al seu amic.
—Perquè veges que no sóc rancuniós i que també m’agrada la broma, pren un parell de glops per ajudar-lo a passar. Això et matarà la coentor.
—No em fotràs altra vegada; consagrat!—va parlar el Ramon amb un filet de veu rogallosa —. Beu tu primer que no em refie ni un pel!
—Home… —va quedar-se sorprès el Paco —. No veus que tinc la boca plena?
—Doncs t’ho acabes i  beus; depressa, que jo no puc esperar!!!
El Paco es va veure forçat a tastar la seua pròpia medecina; en mossegar les figues, va sentir com li cremava la boca. Però per més que sentia la fortor dels coralets i el foc que li encenia les galtes no va deixar de somriure. Dissimulant tant com podia; va simular que bevia dos glops ben complits. Comprovada l’aparent innocuïtat del beuratge, el Ramon va furtar-li el marraixò de les mans, va embocar el broc i, adelerat, va engolir-se’n directament dos glops generosos, com de mig quartó cadascun…
Sols diré als lectors que el licor que contenia el marraixò no era anís, per més que feia aquella mateixa olor, sinó absenta de Xeraco amb 80º d’alcohol. Que el Ramon va passar instantàniament del roig al blanc i que va deixar de renegar, per quedar-se sense veu, tal com aquella aigua de foc li anava socarrant la gargamella. Que el Paco, en notar com el poquet licor que s’havia acostat als llavis assossegava la coentor que sentia, en un impuls irracional, va fer-se un glop desesperat del marraixò que el va baixar dos dits, amb els mateixos resultats que els dels seu company…
Vull deixar ací la història, que no m’agrada acarnissar-me amb les desgràcies dels altres. Renuncie a reproduir ara i ací el rastre, d’insults, blasmes i vituperis que van eixir d’aquelles boques (en quan que van poder parlar, és clar). Sols us diré que imagineu tots els que vullgueu, que potser encara feu curt.
Diuen els que per allí passaven que els dos amics van enfilar follats, Caminàs avant, fins a trobar la sèquia Major. Allà van amorrar-se a consciència i contracorrent, que no portava la sèquia aigua bastant per deixar aquells cossos en saó.
També conten alguns que a la vesprada, en passar la “tornà”, encara estaven el Paco i el Ramon, les cames penjant a vora sèquia, amb la camisa per fora i cantant desafinats “Tramussos d’Àfrica”; repetien sempre la mateixa estrofa amb la mirada perduda i la veu aiguardentosa… Al seu costat hi havia un saquet que no contenia ja cap figa albardada i un poquet més enllà descansava, recolzat entre la magreta, un marraixò completament buit.
I és que les figues albardades
                               (i més quan són falses i porten coralets)
                                                                                          donen molta aixardor.
Joan Andrés Sorribes

dimarts, 26 de maig de 2020

LECTURES PER AL CONFINAMENT DEL CORONA VIRUS 11


Com ja haveu comprovat tothom i tota dona que està tancat a casa, sobretot quan és per tant de temps, i si a sobre és per imposició, acostuma a generar dèries i pensaments que, en circumstàncies normals li resultarien absurds. Algú, fins i tot podria dir que generàvem idees impròpies de gent de bé (com, per sobre de les aparences, ho sou tots aquells que teniu a bé llegir-me). Jo també tinc mals pensaments; idees i deduccions indignes de l’ànima elevada que penseu que sóc. Encara pitjor; jo les admet com a bones; les deixe créixer en mi i, per si fora poc, us les conte.

CABÒRIES
Qui no té feina,
 els gats pentina.
Dita popular
Hi ha dies que no voldries viure… Eu! Açò sona massa fort. No vull dir que t’estimaries més estar mort; Déu ens lliure, no és això! El que vull dir és que aplegues a un grau tal d’exasperació que entens a la perfecció les raons dels suïcides. No em costen d’admetre els canvis d’opinió, fins i tot les incoherències,  dels que manen. Al cap i a la fi són coses que s’han de fer per aconseguir els fins que s’han proposat. Bé, si més no, això ens diuen, i jo per més que no m’ho crec en la majoria dels casos, els ho puc acceptar.  Al capdavall la política és pacte, és negociació, és sacrificar una part de la ideologia per aplegar a la millora de la societat que governen.
Dit açò, no acabe d’entendre què els impedeix a uns i als altres de pactar uns mínims útils, possibles i fàcilment explicables a tota la societat. Després, temps hi haurà per explicar les diferències polítiques entre cadascuna de les opcions. Caldrà explicar a la gent el perquè d’unes coses i el perquè no d’unes altres amb tota la sinceritat del món, (la mentida hauria d’inhabilitar a qualsevol persona per exercir un càrrec polític, administratiu o social). Dic jo que primer haurem de curar el malalt i ja després, si això, podrem organitzar la societat oferint-li les diverses alternatives…No, o què?
Jo, siga per raons d’edat, (que un ja no té el cap per aquesta mena de profunditats) o  perquè un ja està fart d’escoltar tantes tonteries de la gent que controla els partits polítics, el govern del país,  els mitjans de comunicació, la pròpia economia i la dels altres. Jo dic que no entenc, ni puc entendre la major part de les decisions que prenen. Si aquesta és la gent assenyada que han de ser els nostres conductors, els exemples que hem de seguir o els que ens han d’arreglar el món, aviats anem!… No sé que dir-te!… Em dona una mandra i una tristor només de pensar en el futur que ens aguarda…
Cavallers; ja està bé!… Tant difícil és comptar morts? (Siga dit amb tots el meus respectes; als morts, vull dir, clar!)… Costa tant deixar les enquestes a banda? (Quan sou vosaltres qui les organitzeu, vosaltres qui les pagueu amb els nostres diners i vosaltres qui les publiqueu, sols si us són favorables)… Què feu manifestant-vos al carrer quan està prohibit? (vosaltres que us dieu defensors de la llibertat. Serà de la vostra, no?)… No sabeu que podeu escampar el virus ajuntant-vos els poquets que sou? ( No éreu vosaltres els que clamàveu contra la gent que va fer una manifa feminista?… Era per por al contagi del virus o per por que us contagiaren les idees?… Per les idees seria; perquè aquesta setmana passada no heu tingut cap por de sortir al carrer amb les cassoletes )
Ja haureu observat que jo m’encenc quan parle de determinades coses. Vaig a deixar-ho córrer que no tinc la suficient pau espiritual per analitzar el fets en gelat… I a sobre m’han qualificat com a  població de risc per l’edat… I, per si no en tiguera prou, quan em poso aquest cony de mascareta, m’angoixo, respiro malament i m’agafa l’ansietat....; però ho faig ! I…, i…; bé, vaig a callar…, a respirar lentament… i a relaxar-me… que sols amb la serenor que dona el distanciament dels fets, les persones humanes podem analitzar els fets amb equanimitat.…
 És per això mateix que aplegat a aquest punt, tinc per costum analitzar les situacions aplicant les idees mestres del marxisme…. No us espanteu que en aquest cas no vaig  a parlar de política;… o sí…, no ho sé… Sols us demane que seguiu llegint i, si ve al cas, ja després em jutjareu i fareu allò que el vostre cervell, independent i assenyat, us diga que heu de fer…
Quan he parlat de marxisme no és per donar-vos la brasa amb dogmatismes irrenunciables, ni consignes profundes. Prou i massa que me n’han donat ja a mi uns i altres per raons d’edat. Tampoc no vaig a embolicar-me amb les profunditats filosòfiques, econòmiques o politico-socials que va deixar tan ben explicades al seu llibre “Das Kapital” el senyor Karl Heinrich Marx (1818-1883) nascut a la ciutat de Trèveris (Alemanya), a qui tothom coneix com a Carles Marx; que va morir a Londres i en santa glòria estiga (Tot i ser jueu, que ho era, i d’esquerres, que també ho era; però, una cosa no li lleva a l’altra).
Al marxisme que jo vull referir-me és al que, amb raó o sense raó, expressa el pensament del gran sociòleg americà Julius Henry Marx (1890-1977), nascut a la Nova York i a qui tots coneixereu com Groucho Marx. Ens va deixar a  Los Àngeles i, a hores d’ara no sabria dir-vos si és al cel, a l’infern o al limbo (tot i ser jueu, que ho era, i una mica surrealista, que també ho era)…
Aclarit aquest concepte, tornaré al cas que ens ocupa que sols em resta mitja fulla per explicar el que volia dir-vos. El pensament marxista de Groucho Marx venia expressat a les sentències que incloïa als diàlegs esbojarrats que mantenia a les seues pel·lícules. Allí les deixava caure, com qui no fa la cosa; però allí mateix van quedar, gravades al cervell d’aquells que sabien entendre, per guiar-nos en temps futurs. Per no fer-me el pesat us en plantejaré només cinc i, si això, ja vos les aneu remugant:
1ª.-Penso viure eternament… O morir en l’intent: Davant de determinades situacions, desgracies o infortunis ens entra la temptació d’abandonar la lluita, d’optar per la rendició. No, no i no; tu viuràs per sempre, per seguir la lluita o per fotre, que cadascú busca les seues motivacions… Si t’has de morir, ja carregarà algú amb la culpa… Tu a la marxeta, ja m’entens!
2ª.-Ell pot semblar un idiota, i actuar com un idiota;… però no et deixes enganyar, és realment un idiota!… De vegades pensem, cóm potser que aquesta persona, amb aquesta cultura i amb tot el currículum que porta a l’esquena actue amb tan poca solta…. Acabes dient; clar ells sabran raons que nosaltres no entenem… Deixa de pagar-li voltes, de vegades les coses són exactament com pareixen. I si no ho són, ocasió tindran de demostrar-ho; no?
3ª.-Sols hi ha una forma de saber si un home és honest. Pregunta-li-ho; si respon afirmativament, sabràs que és corrupte… I és que l’ànima pura mai no està convençuda de ser-ho prou. Dit més planer: Qui no té dubtes sobre els seus actes, qui és veu perfecte, sols pot ser cego o mentider.
4ª.-Estos són els meus principis…!  Si no li agraden en tinc uns altres… Alerta; no vol dir que les persones humanes no puguen canviar de pensament per evolució o per convenciment; això és noble i propi del progrés humà. Tots hem canviat coses a la nostra vida i, si Deu ens dona salut, continuarem evolucionant, en el meu cas ja a pitjor. El que Marx (Grouxo, vull dir) planteja és el canvi de jaqueta, el canvi fals i oportunista. Va ja no li pegue més voltes que tots sabeu de què parle… No?
5ª.-És millor estar callat i semblar ximplet que no parlar i aclarir tots els dubtes…  Ui…! Aquesta se m’ha escapat… Igual no tenia que haver-la posada… No?…

Joan Andrés Sorribes




dimarts, 19 de maig de 2020

LECTURES PER AL CONFINAMENT DEL CORONA VIRUS 10


El tema de la invisibilitat de les persones sempre m’ha fascinat com a escriptor. No sols en el sentit del científic que descobreix un mitja per fer-se transparent a la vista dels altres, com ho ha H. G. Wells a la seua novel·la “L’HOME INVISIBLE”. També, i amb preferència, per treballar amb el fet de la transparència de tota aquella gent que, voluntària o involuntàriament, no veiem per més que els tinguem al nostre costat. Jo mateix m’he sentit sovint transparent en determinats ambients. Per bé o per mal i ha molta gent invisible al nostre voltant. Per ells va aquest text… Bé i també pels que no fem res per vore’ls… Eu;… si pot ser.

INVISIBLE
Teníem molt per recórrer
però no importava.
El camí és la vida.
Jack Kerouac

L’home s’havia retirat a descansar. Portava tants anys vivint a l’empar de la nit que la llum del dia, fins i tot aquella claror boirosa de l’albada, feria els seus ulls amb una violència insuportable. Fins i tot la pell, fosca de natural, la notava pàl·lida en excés. Estava segur que si haguera de tornar a fer vida normal, el sol li la cremaria a poc que s’hi exposara. Per bé o per mal, ell havia triat aquella vida i, com que no li anava malament, no havia de patir per la pell (si més no, de moment).
Tot allò s’ho anava remugant mentre retornava pels discrets camins de l’horta cap a l’alqueria mig enrunada que tenia per casa. Tres anys portava en aquella terra en la que tots li havien explicat que hi havia menjar abundós i treball ben pagat per qualsevol que volguera fer diners i viure millor. Molts del seu poble havien fet “el viatge”(així anomenen els subsaharians la llarga emigració a Europa) i,  els que retornaven, contaven meravelles; clar que també era ben cert que de la majoria no s’havia tornat a saber-ne res. “El viatge” se’ls havia engolit sense deixar rastre.
Ell mateix, tot i ser escèptic i poc amic de deixar-se enlluernar per novetats estranyes, havia caigut en la temptació. Finalment s’havia decidit a marxar; ben mirat tampoc no tenia massa a perdre i, si tot era com deien, ja li compensaria. Sols en que fora la meitat del que deien, a ell ja li aniria bé per viure molt millor que al seu poblat dels voltants de Ouagadougou.
I, finalment, havia fet “El viatge”. Tres vegades havia intentat fer-lo. Les dos primeres sense cap altre resultat que no fos el retorn, frustrat i sense diners, a la casella de sortida. Allà va conèixer, la solitud, l’engany i l’explotació per part dels seus iguals. Afortunadament per ell amb cada intent aprenia coses al temps que anava perdent la innocència. Clar que també coneixia alternatives, contactes i altres martingales necessàries per anar fent camí amb el màxim de seguretat i el mínim de despeses.
El primer intent el va fer travessant Mali. No va tindre problemes per aplegar des de Burkina Faso (el seu país natal) a Gaó a la vora del riu Níger. Allà li seria fàcil comprar un bitllet per acostar-se a la frontera d’Algèria, hi havia autobusos que feien el trajecte. El resultat fou que va perdre el diners dels bitllets i el viatge per causa de la guerra que els tuareg i els islamistes del nord de Mali estaven lliurant  per conflictes ètnics.
Preguntant i preguntant, havia esbrinat que sols es podia fer “El viatge” des d’Agadéz (a la república de Níger). Sols aquella porta estava oberta per travessar el desert fins a la frontera d’Algèria. Tot un any va haver de treballar per ajuntar els diners necessaris per viatjar de Gaó fins Agadéz. Allà va caure en mans dels “passadors” que li van prendre tots els diners a canvi d’un viatge en camió fins a la petita localitat d’Arlit creada al mig d’un desert àrid per explotar unes mines d’urani que propietat d’una multinacional francesa. Allà sols necessitaven mà d’obra molt especialitzada i no hi havia treball per gent com ell.
Tenia la frontera d’Algèria a uns dos-cents quilòmetres i no podia acostar-se. Finalment, va aconsseguir colar-se a la caixa d’un camió que portava farina a l’altre costat de la frontera a canvi de carregar tots els sacs del camió. En aplegar a In Guezzam, la primera localitat algeriana, la guàrdia de fronteres els estava esperant. Li van demanar papers i li van fer mil preguntes més; finalment, aboca de nit, el van retornar a la frontera allà en mig del desert. Els guàrdies li assenyalaren uns llums dubtosos que tremolaven a l’horitzó en direcció al Sud. Li van donar una botella d’aigua i l’enviaren cap allà…

—Allò és Assamaka el primer poblat de Níger —van dir senyalant amb la mà—. Si vas al dret són quinze quilòmetres; tres hores. No l’has de perdre de vista; el desert és perillós i no ni hi ha res en tres-cents quilòmetres a la rodona.
Dos hores i quart li va costar! Al cap de tres dies tancat el van retornar detingut a Agadez.
Allà va ser quan va entendre que la nit podia ser la seua aliada principal en tot “El viatge”. Especialment si havia de travessar aquell desert que mai no s’acabava.
Any i mig va tardar a poder sortir de bell nou d’Agadez. Aquella era una ciutat important amb molt de comerç i així mateix hi havia tot un negoci al voltant del tràfic de persones. Ells mateixos li van buscar un treball per pagar-se el viatge. Però ell, pel seu compte, va buscar-ne uns altres. No volia tindre tot el seu futur ens mans d’una gent que sols li pagava per recollir altra vegada els seus diners per pagar un “viatge” sense altre final que retornar a Agadez per tornar a recomençar el cicle de bell nou.
Allà va tindre la fortuna de conèixer Amadou; un home gran que li va proporcionar treball i un racó on descansar. En saber el què volia fer li va explicar moltes coses sobre  “El viatge”: qui era fiable i qui sols volia explotar-lo, on podia aconseguir els papers necessaris o quins eren els punts més perillosos de la ruta. Però, el que més li va agrair a Amadou va ser un ritual molt especial que li va fer amb la finalitat de dissimular la seua presència a ulls d’estranys:
—Vols dir que em faràs invisible? —havia demanat estranyat.
—No, sols evitaré que crides l’atenció… Tu hauràs de fer la resta.
I així ho va fer. De la mà d’una família tuareg va travessar la frontera d’Algèria fins a Tamanrasset. Allí va prendre un transport que el va portar, sempre viatjant de nit, fins a la frontera del Marroc. Va poder pagar-se uns papers, que semblaven bons, per entrar com ajudant del xofer d’un camió fins a Tànger. Allà compraren uns paquets de tabac i beguda per figurar que el xofer portava alguna cosa en travessar la frontera espanyola. La policia els va fer obrir els precintes per revisar la càrrega i no va trobar res més. Van deixar passar el camió a canvi d’una part del tabac i de la beguda. Ell anava amagat sota el llit de la cabina i els gossos no l’havien detectat.
Tres anys porta ja per la zona de Castelló sense cap problema; sap que no és invisible; per més que resulte estrany, ell té una cultura. Viu a una alqueria abandonada en uns bancals abandonats. Pel dia dorm, per la nit fa una ronda per la ciutat, després de tres anys ja sap on anar. Replega cartró i metalls que pot necessitar per vendre. Visita determinats contenidors d’un trau un poc de menjar, roba o algun utensili.
Darrerament li han oferit treball a un forn per ajudar a pastar per la nit. A ell ja li va bé, té el pa segur i un petit salari. Cultiva unes poques verduretes en una parcel·la dissimulada al costat de l’alqueria. Si algun conegut el necessita va a fer jornals al camp a collir taronja,  plegar olives o armeles…; això sí, sense deixar-se vore gaire.
El secret està en no mostrar-se massa i això és fàcil; sols li cal sortir de nit i no freqüentar llocs massa cridaners. Algun dia, pot ser, podrà deixar-se mostrar-se a la llum… No sap quan… I, si t’he de ser sincer, tampoc no sé si vol deixar de ser invisible.
Al capdavall amb una mica de prudència li resulta fàcil passar desapercebut; tots els emigrants, i més si són africans, son iguals;…No?
Clar que li ho facilita el ritual aquell d’invisibilitat que li va fer-li el vell Amadou allà a Agadez…
I tampoc no hem d’oblidar el fet de que la gent de pell fosca no destaquen en la nit… Això també influirà.… Dic, jo… No?
Joan Andrés Sorribes



dimarts, 12 de maig de 2020

LECTURES PER AL CONFINAMENT DEL CORONA VIRUS 9


De vegades sembla mentida com recordem determinades coses amb tota mena de detalls i ens resulta del tot impossible recordar altres coses per més que ens esforcem. No us parlo d’aquelles coses que amb el temps (o amb la edat) oblidem. Estic convençut que memòria i oblit tenen quelcom d’aleatori que s’escapa de la pròpia voluntat i que governa, amb tirania absoluta, el nostre subconscient.
De no ser així, a sant de què us contaria jo açò?


LA MEMÒRIA SELECTIVA
Per unes coses d’aquelles que ens va oferint la vida, jo no vaig tindre una infantesa avorrida. Vull dir que la meua vida anava fluint a través d’ambients socials, ideològics i econòmics força variats. Mentre que jo vivia en una família que feia els possibles per anar subsistint, al meu voltant hi havia gent benestant i, perquè no dir-ho, d’altres que eren rics i ben rics.
Açò, jo no ho veia de xiquet. Tots, rics i pobres, anàvem a l’escola de Herrero i jugàvem junts al carrer. Passava, però, que moltes vegades jo havia d’acompanyar ma mare a repartir la llet; a casa érem vaquers i els meus pares no tenien amb qui deixar-me. Això comportava entrar a les cases de la gent i vore altres maneres de viure ben diferents a la meua; ni millors ni pitjors, simplement diferents. Jo em mirava aquelles coses i, com era de bon conformar, les acceptava com a normals, amb la normalitat de les coses que passen.
Normal era que, alguna vesprada d’hivern, ma mare em deixés a la primera casa on repartia la llet i normal era també que jo em quedara a jugar amb els xiquets de la casa fins que ma mare o mon pare, qui primer acabava de repartir, em replegava. Per sobre de les diferències socials, econòmiques o fins i tot polítiques, jo ho veia normal. Al capdavall, el fills d’aquella gent anaven a la meua escola i vullgues que no, ja teníem alguna relació.
També era normal que aquells que es podien permetre comprar la llet foren gent amb els mínim econòmics ben coberts. Amb algunes excepcions, molts d’ells eren propietaris, comerciants, metges, advocats o notaris (tot açò ho vaig anar sabent després).
Per una cosa o per l’altra jo vaig anar acumulant un seguit d’amiguets,  que no tenien costum ni ocasió de jugar al carrer. Ells vivien a l’actual carrer Gasset, al centre de Castelló. Res a vore amb els descampats que teníem per córrer al voltant de casa meua. Potser era per això que en aquelles cases era habitual tindre una habitació per jugar els xiquets (parlem del temps de la postguerra).
De primeres em va costar d’entendre què es podria fer dins d’una habitació tancada, però allí apareixien caixes amb joguines tan extraordinàries com ara, trens elèctrics, jocs d’indis i vaquers amb els corresponents fortins, soldadets de plom o “mecànos”, cotxes de miniatura i tota una munió de meravelles que, en aquell món sense televisió, jo mai no havia vist ni somiat.
A cavall d’aquells dos mons, jo, contra tot pronòstic, no em vaig traumatitzar, ni vaig agafar el més mínim complex. En aquella època no en sabien de totes aquestes coses. Si us he de dir veritat, jo em trobava tan a gust jugant a les sales de jocs d’aquells companys, com anant a buscar caragols o furgues pels bancals que hi havia entre el carrer Herrero i la Sèquia Major. Amb els uns vivia al carrer i amb els altres m’embovava amb els joguets que, a falta de carrer, tenien a casa.
En aquest sentit, la meua vida va canviar, dràsticament, a partir dels deu anys. Tres fets van capgirar l’estructura i els fonaments del meu món. El primer fet va ser que ja no ens calia repartir la llet per les cases; ara era obligat portar-la a la COVA (cooperativa de vaquers) on l’embotellaven i la venien. El segon fet va ser el naixement de la meua germana (ens portem nou anys i mig) que automàticament va elevar-me a la categoria de cuidador quan feia falta. La tercera va ser el canvi de casa; vam passar de la casa llogada a l’actual plaça del País Valencià a viure al grup del Carme (un grupet de cases auto-construïdes a mitja hora complida del centre de la ciutat. Amb tot allò, vaig perdre el contacte amb els amics, amb els companys de l’escola i, com que ara teníem les vaques a casa, vaig adquirir noves responsabilitats.
No és el cas d’explicar la nova vida, les noves amistats i les noves responsabilitats que vaig haver d’acceptar. Quedeu-vos tranquils, que la cosa no em va afectar massa; jo, si més no aleshores, era de bon conformar. De fet he conservat determinades relacions amb aquella gent amb qui m’he anat trobant i guardo bons records de molts d’ells. D’altres però, no puc dir el mateix.
És el cas que un dia, caminant per la ciutat. Vaig reconèixer un d’aquells companys de classe amb qui havia compartit tantes vesprades de jocs; era el que tenia el tren elèctric més bonic, amb el que tots dos havíem jugat. Més de trenta anys feia que no l’havia vist tot i que vivíem a la mateixa ciutat. Tímid i vergonyós com sóc no vaig gosar d’abordar-lo aquella primera vegada, però vaig fer-me amb la seua imatge.
Clar si una vegada has vist a una persona coneguda i no l’has saludada, quan la tornes a vore t’entra el dubte de si saludar-lo o no. Per una d’aquelles casualitats de la vida, començava a trobar-me’l sovint pel carrer. Vaig deduir que hauria estat fora i per això no havíem coincidit. Alguna vegada vaig fer intent de saludar-lo però ell em va mirar, com absent. Estava clar que no em va reconèixer.
Així va quedar la cosa fins que un dia vam coincidir en un determinat acte social. Casualitats del destí, que res no em feia esperar retrobar-lo en aquell ambient. Aprofitant aquell interès comú, vaig decidir acostar-me i saludar-lo:
—Bon dia, Rodríguez, com tu per ací?…
Ell es va girar, va apamar-me de dalt a baix amb la mirada i amb freda polidesa va respondre:
­—Bon dia.
Dispost a aprofitar l’ocasió em vaig donar a conèixer. Res, per més que li vaig donar detalls molt personals, ell es feia el desmenjat i mirava a través meu com si jo fos un ectoplasma immaterial… No ho entenia; em vaig sentir frustrat. Cert era que l’home, pel vaig saber més tard, era un digníssim professional liberal, amb reconegut prestigi a tota la ciutat. Però, el seu pare ja ho era quan jo jugava amb ell i ben bé que ens ho passàvem!
Quan més detalls li donava jo, més s’incomodava ell. No sé si l’atacava l’Alzheimer prematurament o si havia menjat poques panses al llarg de la seua vida. És el cas que era capaç de recordar tots els amics rics que havien tingut en comú…
—Clar —vaig pensar—. Són els seus iguals…
Tant com m’havien impactat els seus “mecanos” i els seus trens elèctrics dels anys 50. Tant com havíem compartit jocs al pati de l’escola de Herrero. Vaig haver d’admetre que jo no havia deixat cap record en ell; o el que era pitjor encara jo no era important per ell.
Des d’aquell mateix moment vaig entendre que mai no seria un d’aquells triomfadors, que servien d’exemple a la gent benestant. Que sempre seria un home gris difuminat entre les ombres de milers com jo.
I, és el cas que això no em va importar ni gens ni mica!
Joan Andrés Sorribes

dimarts, 5 de maig de 2020

LECTURES PER AL CONFINAMENT DEL CORONA VIRUS 8


Aquesta setmana he volgut retre-li homenatge a un altre dels escriptors que m’han impressionat més al llarg del temps Aldous Huxley. Vull plantejar-vos una lectura que a alguns els pot resultar intranscendent, a d’altres inquietant o fins i tot reveladora. Al capdavall la pròpia vida també pot resultar-nos inquietant o reveladora. Esperant, però, que a vosaltres mai no us resulte intranscendent us deixo amb el meu amic Aldebar:  


Aldebar G-102

Actualment el món és estable.
La gent és feliç, té allò que desitja
i mai no desitja allò que no pot tindre.
Aldous Huxley: Un món feliç

El funcionari Aldebar G-102 caminava lentament travessant el Parc Mediterrani de camí cap al seu treball. Li agradava molt aquell recorregut a través del parc, tot i que l’obligava a desviar-se un tant del camí més directe que s’enfilava  per la Gran Via Transversal fins a l’edifici Sud 1040 on treballava, li compensava sobradament amb les sensacions que  aquell conjunt vegetal li anava oferint cada dia. Com que els camins no eren rectes, ell sempre s’esperava una sorpresa, un petit descobriment a cada revolta del camí.
Clar que, no sempre passava, allò de la sorpresa, però, de tant en tant descobria a algun animalet, alguna flor acabadeta de brotar o una rameta nova en algun arbre. Petites coses que mantenien la il·lusió del seu descobriment. Una vegada, va encertar a vore un animal gros i d’aspecte ferotge que, després de furonejar als arxius històrics del centre de dades, va deduir que seria un senglar; però no ho va poder confirmar.
 El seus superiors directes ja li havien cridat l’atenció més d’una vegada per haver triat aquella trajectòria tan irregular per anar a treballar. La primera vegada que va triar el camí del parc va rebre una advertència al localitzador personal que portava incorporat al braç:
—“Aldebar G 102; està fora de la ruta —va escoltar dins del seu cervell — Aplegarà al treball 10 minuts tard. S’ha de presentar al despatx 35241 en aplegar”.
Aquella vegada no va saber què fer… Clar que sabia que estava controlat en tot moment; tothom ho estava les 24 hores de dia i així havia de ser per salvaguardar la seua seguretat, però mai no li havien cridat l’atenció per res. Va accelerar el pas per fer el camí que li quedava tan apressa com va poder. Tant fou així que havia aplegat al despatx 35241a l’hora en punt que havia  d’entrar a treballar.
—Molt bé; G 102! ­—va ironitzar des de la pantalla la veu en off  del Departament de personal —. Veig que, tot i transgredir fins a tres normes del seu desplaçament, ha aconseguit aplegar a l’hora.
—Sí, senyor!—va reconèixer avergonyit —…Ho sento molt…
—Espero que l’esforç no afecte el seu treball, perquè penso que avui té la taula  ben plena. Que tingue un bon dia!—va dir la pantalla abans d’apagar-se donant la conversa per acabada.
Efectivament, aquell dia tenia la taula ben plena. Aldebar G 102 va calcular que hi havia el doble de feina que un dia normal. No ho va relacionar amb la seua transgressió; de vegades ja passava que les coses s’havien de repassar, escanejar, tornar a repassar i finalment arxivar-les al lloc corresponent. Tot això rebalsava el treball alguns dies.
Com que no li havien comunicat res al respecte, Aldebar G 102 va seguir anant al treball travessant pel parc. Evidentment, després havia de recuperar el temps perdut per aplegar a l’hora a l’oficina. Va pensar  que per això ja no el van cridar més al despatx del cap de departament. Sí que veia que el localitzador sonava cada vegada que deixava la ruta marcada per entrar al parc.
Efectivament, no va rebre cap més amonestació però va notar un increment constant del treball que li adjudicaven amb l’excusa de què ell era el més capacitat per controlar aquella documentació tan important. Per confirmar aquella situació, un dia el van traslladar a un despatx més gran i més bo a la planta noble de l’edifici.  Ell va entendre allò com una compensació per assumir de bona gana l’excés de treball.
Al nou despatx, sense cap distracció, podia concentrar-se i rendia molt més en el seu treball. Clar que amb el pas del temps i el treball creixent anava acumulant un cansament com mai no havia sentit. I no sols això, la responsabilitat del que duia entre mans li creava un estrès i una ansietat que afectava al seu descans per la nit. Sovint passava hores pegant voltes al llit mentre el cap li repetia els problemes de cada expedient, una vegada i una altra en un carrusel infinit. Sols, de matinada, amb el cervell exhaust, aconseguia dormir mitja horeta curta abans no se li activara l’agenda que tota persona portava implantada al cervell.
Va tindre el pensament que igual que entrava al Parc Mediterrani al anar a treballar, tornaria a casa passant pel parc…
—Així aplegaré a casa més relaxat i no em caldrà córrer perquè tindre tot el temps del món per tranquil·litzar-me i aplegar a casa lliure d’aquestes cabòries que m’impedeixen treballar i dormir…
Tal qual ho va pensar, ho va fer i va comprovar que aquella nit havia dormit bé i s’havia despertat fresc i relaxat. Aquell matí Aldabar G 102 va aplegar al treball eufòric, somrient i ple d’energia.
El canvi, però, no havia passat desapercebut al CDCL (Centre de Control Laboral). A meitat del matí el funcionari Aldabar G 102 va notar una debilitat inexplicable que el va deixar fora de joc en qüestió de segons. No va aplegar a comprendre què li passava; sols va sentir  un abandó immens mentre una alarma li sonava a l’interior de seu pit i després tot el seu entorn va fondre a negre.
Al moment, sortint d’una entrada secreta, aparegueren dos androides que amb exquisida polidesa retiraren el cos inert del funcionari. Després segellaren l’entrada i, movent-se per passadissos secrets, conduïren el cos d´Aldebar G 120. Al centre d’adaptació de conducta del CDCL.
Els tècnics d’adaptació conductiva debateren sobre si calia amortitzar el funcionari i desviar-lo al crematori o bé seria més rentable re programar-lo de nou per tornar a introduir-lo al servei. Finalment va pesar més l’alt rendiment que el funcionari Aldemar G 120 prestava a la societat amb el seu treball, més encara si li afegien determinades habilitats, que no la possibilitat de programar una altra persona de cap a peus per substituir-lo. Aquell funcionari que tenien al davant sols necessitava una petita reestructuració de conducta; per contra programar totalment un altre funcionari, resultava molt més car i sempre tenien el perill de que els sortira amb defectes inesperats o amb rendiments més baixos que el que ja tenien. No era una decisió personal, simplement era una qüestió d’eficiència!
Quan Aldebar G 120 es va refer no havia notat res d’estrany, el rellotge marcava la mateixa hora que quan li va sonar l’alarma i  el treball estava on ell mateix l’havia deixat.  Tot semblava normal; fins i tot sentia una agilitat mental com mai no havia sentit abans. Alguna cosa per dins d’ell el convidava a encarar el treball amb el goig de sempre, sinó més.
Sols va notar dos coses; que encarava el treball amb una claredat mental que no recordava i que en un moment determinat li van creuar pel cap unes imatges del Parc Mediterrani…
—Fuig,… fuig! — va rebutjar amb un gest de fàstic i temor al temps —. No sé a sant de què m’han vingut aquestes coses al cap… Quin fàstic!
Aldebar G 102 no va notar que el sensor que tenia implantat a l’interior de cervell havia emès una llum verda. Mai no va ser conscient que aquella llum verda va ser captada  a la seu del CDCL, ni que allò havia significat per ell la diferència entre viure o morir.
Ell no va notar res d’allò i va continuar la resta de la seua vida treballant amb eficiència creixent i amb una fidelitat absoluta als seus superiors…
                                                        I tot això en bé de la societat; és clar!
Joan Andrés Sorribes


dimarts, 28 d’abril de 2020

LECTURES PER AL CONFINAMENT DEL CORONA VIRUS 7


Tantes setmanes de reclusió forçada a l’interior d’un habitatge reduït (poc més de 90 m2) et canvien la vida. Si bé al principi pots trobar estímuls explorant les possibilitats del teu entorn, al cap d’una setmana el pis ja t’ha aportat tot allò de novell i excitant que et podria aportar. És aleshores quan el nostre cap comença a embolicar-se en dèries i cabòries per mantindré els mínims funcionals. A mi, aquestes enrònies m’han portat a escriure aquestes contalles quotidianes que compartim cada setmana. Ací et va la setena. Aquesta amb dos imatges en lloc d’una.



Per si de cas
La mort és una vida viscuda.
La vida és una mort que ve.
José Luis Borges

   Jo tinc, des de fa un temps, una relació personal amb la mort. Al capdavall açò no és cap novetat; ve a ser la mateixa que tots tenim amb ella, més encara a partir de determinada edat. Passa, però, que la majoria no vol acceptar-la com a fet irreversible i cert en la nostra vida. És, per sobre de creences, teories o desitjos més o menys personals, una realitat inqüestionable de la nostra existència. Sabem com van les coses del naixement fins a la mort; del que passa abans i del que passa al darrere, ningú no en sap res; ens movem en un món d’incerteses, creences, suposicions o fe. I això, vulgues que no, ens porta a crear dubtes, temors o elucubracions força imaginatives.
   Al llarg de la meua creació literària, jo que sóc aficionat a les realitats  alternatives, he imaginat escenes amb la mort, no sols com a concepte sinó com a personatge. Ho he fet perquè així em resulta més fàcil de manejar en una novel·la. Val a dir que “ella” no s’ha resistit ni poc ni massa; m’ha donat totes les facilitats per crear personatges molt potents, reals i, fins i tot, de vegades atractius.
Al llarg de tots aquests dies de empresonament forçós i forçat per causa del coronavirus, el cabet no ha deixat de pegar-me voltes. És cert que, per més que jo no he aplegat a sentir-me un objectiu immediat de “la negra senyora”, alguna inquietud sí que m’ha creat per dins:
   —Home, Joan; que ja tens una edat i ets població de risc —et diu la família.
   —La mortalitat augmenta entre el majors de 70 anys —proclamen a la tele.
   —Els percentatges de gent major que mor tripliquen els de gent més jove…
   Ja està bé, home, de tanta informació tendenciosa destinada a acollonir-nos!!
  Ja heu comprovat en “TORNANT A CASA” que m’havia permès la gosadia de crear un relat on jugava amb la presència de la mort; i he de dir-vos que, com sempre, va mostrar-se creativa i em va proporcionar un personatge potent i magnífic. Clar està que, tal com he anat rellegint aquell text he anant descobrint que la xicona, desimbolta i de bon vore, que vaig trobar-me aquella nit mentre escrivia, va anar deixant cosetes que donaven què pensar. Ja sé que podeu dir-me:
   —Home, Joan; si ho has escrit tu, eres tu qui ha fet dir als personatges allò que volies que digueren…
    I no us faltaria raó; però, he d‘aclarir-vos que això que diuen inspiració és un procés molt complex. No sempre escrius allò que vols, de vegades les paraules, les situacions o els diàlegs, t’apleguen directament al paper i acabes sorprenent-te d’allò que acabes d’escriure. Això mateix m’ha passat a mi aquesta vegada.
   Rellegint tot aquell diàleg amb la xicona, que se suposava que era la mort, he trobat determinades frases que no he sentit com a pròpies. En rellegir-les m’han sonat com si les haguera escrites una altra persona diferent a mi. Encara us diré més; repassant la conversa, m’ha semblat que hi havia determinades informacions que anaven dirigides a mi personalment.
   Què voleu que us digue?… Podeu tractar-me de paranoic; però jo vaig entendre que aquella conversa, no era una conversa qualsevol; la Mort va parlar amb mi i el món va frenar en sec mentre parlàvem. Açò és una cosa que jo la tinc gravadeta al meu cervell.
   Repassem: Ella es va mostrar sorpresa quan va trobar-se amb mi. Evidentment que no venia a buscar-me, d’ací la sorpresa de trobar-se amb mi…
    —“Avui no vinc per tu…”— recordo que va dir.
   Avui no… Vol dir això que ja sap que ha de vindre a per mi i quan ha de fer-ho?… No em negareu que açò ja no son paranoies; són fets reals i concrets, no exempts de lògica. Penso que la meua data ja està marcada al seu calendari i, per més que diga que no sap o que no és el moment, jo penso que ho sap i no m’ho va voler dir.
   L’altre comentari encara va preocupar-me més; el tinc al cap repicant-me constant a l’interior del cervell… Les seues paraules exactes va ser:
   —No li pegues més voltes, Joan. Les coses són com són. Algun dia et visitaré i no em coneixeràs; aquell dia sí que vindré per tu.
Aquell dia sí que vindrà a per mi. En aquell moment em semblava una frase rodona i molt encertada per rematar la conversa. Ara, però, no faig més que pagar-li voltes i més voltes i no aplego a assolir com a pròpia aquella frase que jo mateix vaig posar en boca d’aquella xicona (que deia ser la Mort). No és que jo m’espante de la meua mort; si t’he de dir la veritat, penso que m’espanta més la mort dels que tinc al meu costat que no la meua. Sé que una me’n toca i que eixa és certa i, per pura lògica, cada dia que passa la tinc més propera. Però no és això el que em cou; el problema és el fet del seu repte:
—El dia que vindré per tu no em coneixeràs…
Que és un desafiament açò?… Doncs si el que vol és jugar juguem…
—Quan vingués per mi, igual seràs tu qui no em coneixeràs a mi. Au! ja està dit!
Què voleu?… Si em provoquen salto i, com que no tinc altra cosa a fer, que de temps ara mateix a tots ens en sobra, m’he decidit a canviar d’aspecte.
Dit i fet; de primeres vaig pensar en canviar-me de roba. No parlo de canviar la roba de cada dia, que açò ara ho faig amb major freqüència del que és habitual per precaució amb els contagis.… Enteneu-me; no és que vullga defugir la que em toque; és per no facilitar-li la cosa. El problema és que un canvi d’estil en el meu vestuari és impossible; cadascú és cadascú i per més que rodes i tombes sempre acabes comprant-te roba semblant… A més que, ara com ara, sense possibilitat de sortir de casa i amb les tendes tancades, no puc comprar-me res de nou… Descartat!
Vaig decidir-me per fer un canvi d’aspecte i açò m’ha resultat molt més fàcil de fer. M’he vist obligat a determinades transgressions estètiques, però les accepto gustós, que aquell que té un objectiu clar, no hi ha barreres que el paren!
Estic segur que ara es molt més difícil reconèixer-me amb la nova personalitat que he assolit. Ningú no podrà reconèixer-me… Segur!
Bé, “Ella” segurament podrà, però li costarà molt més… No volia jugar?… Doncs, juguem!!…
…Ep… Ep… Alerta! Ara que m’ho repenso… “Ella” és evident que no em reconeixerà… Però, tampoc no ho podrà fer la meua dona…, ni els meus fills…, ni els meus nets…, ni els meus amics…, ni els companys…, ni els lectors…, ni els veïns…
No, senyor; açò no pot quedar així!…
Ja està clar el que faré… Ací mateixa penjaré una foto amb el meu aspecte actual. Així, quan ens puguem retrobar, podreu reconèixer-me. Aquest és el Joan d’ara!




                 No sé jo…
                                    Què penseu…?
                                                      La mort em reconeixerà quan vinga per mi?
Joan Andrés Sorribes