dimecres, 25 de març de 2020

LECTURES PER AL CONFINAMENT DEL CORONA VIRUS 2


Aquesta segona narració de la sèrie l'he feta en record de l'escriptor Pere Calders (1912-1994) que amb els seus contes humorístics, fantàstics i aparentment absurds, sempre m'ha deixat una influença en la meua forma d'escriure. En homenatge seu us regalo aquesta segona narració. Gaudiu-la i bon profit.

EL LLADRE

Homenatge a Pere Calders

Ja feia temps que el país havia aconseguit controlar la crisis del maliciós virus que havia aparegut l’any anterior a les terres llunyanes de la Xina. A banda d’uns quants milers de morts, ens havia deixat en herència misèria, atur i desgràcies que afectaren els pobladors d’aquells barris de la ciutat que mai no visitaven la gent de bé.
En un d’aquells barris una família es disposa a sopar. Al voltant de la taula s’acomoden mal que bé un matrimoni que ja ha passat dels quaranta i dos fills, xic i xica; ell voreja els quinze anys i ella en té una dotzena mal comptada. Sobre la taula quatre plats de sopa clareta fumejant encara, marquen el lloc on ha de seure cadascú. No ha fet falta convocar a taula; per més que el menjar no va escàs, tampoc no sobrarà de res i, per això mateix, tothom acudeix sense excuses ni pretextes així que sent l’oloreta calivosa del menjar.
Sense cap cerimònia, ni religiosa ni civil, es posen a menjar. Encara no han pegat dos cullerades que se sent el timbre de la porta.
Collòna, sempre hi ha algú que no altra feina que molestar fora d’hora —diu el pare deixant la cullera i caminant cap a l’entrada…
En obrir-la troba el canó d’una pistola encarant-lo directament al pit. Darrere un home, d’aparença normal li diu:
Mire, senyor; no vull fer mal a ningú… Però tampoc no m’importa fer us de la pistola si cal. Entre cap a dins sense fer cap bogeria.
Però que collons vol vostè…
Vull diners, sóc un lladre, que no ho veu? —afirma amb autoritat senyalant-se l’antifaç que li cobreix mitja cara.
Doncs la porta clara, mestre! — ironitza el fill.
Silenci, sagal —ordenà el lladre amb autoritat encarant-li la pistola.
Amb una agilitat impensada en aquell home, més aviat rabassut, el lladre travessa el menjador i situant-se darrere de la filla la immobilitzà apuntant-li la pistola a les polses.
Ara, senyors, penso que tenen clar que jo no vaig amb magarrufes; no m’ho puc permetre. Facen el jo els mane i no tindrem problemes. Abans no es gele la sopa, jo marxaré i vostès soparan en pau… Entesos?
Un silenci expectant, espès com un mal presagi, va surar sobre la taula. El lladre, sabent la situació controlada va apuntar la pistola contra el cap de la filla…
Ara que ja ho tenim tot claret vull que vostè, senyora, que sap on estan els diners vaja i me’ls porte ací damunt la taula… Entesos?
Una merda, vaig a portar-te jo, desgraciat —sense pensar-ho més, la dona, que era molt de pensat i fet, li llançà el plat de sopa bullint encara a la cara.
El lladre sorprès no va saber com reaccionar i allò el va perdre.
Òndia, mare...! Que m’ha cremat tota la cara!—va saltar la filla esgarrifada en notar la sopa calenta sobre la carn.
Tan gran va ser l’ensurt que el lladre va caure de tos amollant la pistola. Temps va faltar-li al fill per enxampar l’arma i encanonant el lladre amb un somriure triomfant va cridar.
I ara què; mamó! Qui farà el que jo mane?…Eh? …Eh?
Tot el món va quedar sense saber què fer, expectant. Sols el lladre semblava tranquil i es mirava al jove amb somriure burleta. La filla va enxampar una tovallola i la va remullar al got d’aigua per refrescar-se la zona del braç un li havia caigut la sopa. La mare passa al contraatac i, amb una habilitat adquirida al llarg dels anys, li va ventar un joc de galtades al lladre, que amb tot i això, sense oposar resistència no deixava de riure. El fill aprofità per posar-li el genoll al pit i, en vore que el lladre encara reia, va entaforar-li el canó a la boca.
Prou ja de tant de soroll —cridà el pare que encara estava assegut a taula—. I tu deixa de fer el pinxo amb la pistola… Porta-la cap ací abans no tinguem alguna desgràcia.
El lladre, amb el canó a la boca, encara bracejava tractant de dir alguna cosa. El pare va agafar l’arma i va dir-li al lladre.
Què vols dir tu malparit?
Res, cavaller—va dir el lladre mostrant un somriure amable mentre intentava alçar-se.
Quiet ací si no vols que hi hage una desgràcia.
Impossible cavaller, no ha de patir per això, no n'hi haurà cap de desgràcia.
El lladre va posar-se dret amb una inexplicable agilitat i mentre s’espolsava va deixar caure…
La pistola és d'atrezzo
La mare que t’ha parit —va dir el pare mentre tractava inútilment de disparar l’arma—. Però per què ho fa açò? Que s’ha tornat boig o què?
Ja ho sabia jo que açò em passaria un dia o altre— va reconèixer el lladre—. No tinc cor per fer aquestes coses jo, saben vostès… Per cert, Paco Garcia, electricista i servidor per tot el que vullguen manar—es presentà el lladre llevant-se l’antifaç i encaixant amb el pare.
Vicent Domènec— respongué el pare—. A la reciproca… Prengue cadira, si vol.
Van seure tots a taula i, passat l’ensurt, la mare va afegir un plat a taula i li serví un culler de sopa. El lladre Paco, tot i que estava acostumat a l’aspror quotidiana de la vida, no va poder controlar les emocions que aquell gest li havia produït. Una llàgrima furtiva se li va escapar galta avall. Va demanar perdó a tots i cadascun d’ells…
Jo no sóc així; no tinc cor per fer aquestes coses… M’he vist obligat per les circumstàncies… A casa en som tres de família i portem tot l’any d’atur i ens hem polit tots els estalvis…—Paco ara ja plorava a llàgrima viva, no tenia força per aguantar-se ni volia fer-ho Ho sent molt Vicent… Jo sols vull allò que em cal per donar de menjar a la família… Jo soc un tros de pa…
Prou ja, Paco, menja i no t’amargues més…
No, no senyora… Més m’estimo que m’ho pose en un taper i m’ho emportaré a casa per la dona i el xiquet…
Prou ja de tonteries —tallà la conversa el pare fart ja de tanta comèdia —. Tu ara estàs a taula i menges el que hi ha, que ací no es pot triar. Després, ja si això, la dona et farà un paquetet per a casa; però ara menja, collons!
Tal com anava el sopar les coses van anar tranquil·litzant-se i la conversa va fluir amb major franquesa. Vicent va comentar que no entenia les raons que l’havien portat a robar a una casa de pobres.
Què esperes traure d’una gent com nosaltres si tenim el justet per malviure?
Jo em conforme amb poc… Amb quaranta o cinquanta euros ja tinc per anar tirant… Això i alguna jaqueta vella o uns pantalons gastats.
Home de Déu —va escandalitzar-se la dona— I per això et jugues la vida. Perquè no robes als rics? Allà trauries millor botí.
A més , que ells son els culpables amb la seu especulació — afegí el fill.
Ah, salao!—va replicar el Paco —. No sé si ho sabreu, però entre els lladres hi ha una gran especialització. A les cases riques sols poden robar els lladres rics perquè aquella gent tenen mesures de seguretat molt fortes i jo no sóc un lladre professional. Si no tinc per menjar, com vaig a proveir-me d’un equipament com el que cal per atracar la casa d’un ric. Impossible!
La conversa va fer-se tan llarga com va permetre Paco, el lladre electricista. No volia ser descortès però la dona i el fill passarien ànsia si no tornava a una hora raonable. Més que res, perquè l’esperaven per sopar.
Mira, tu, quin cap que tinc —va dir la dona —. Ara et faig un arreglet i igual teniu per un parell de dies.
Mira per l’armari, xica, que es prove alguna de les peces que no m’agraden que igual li van bé—repuntà el Vicent.
No voldria abusar —protestà el Paco atorrollat per tantes atencions .
No li valgueren coples. El Paco va marxar de la casa amb un bossa plena de queviures i una bona jaqueta d’hivern. Al seu temps va oferir-se professionalment per tot allò que la família necessitara.
Que no m’entere jo, que crideu algun electricista. Si em necessiteu no teniu més que avisar-me…
Allà va quedar la cosa prometent-se amistat eterna i quedant per la propera que, en quan s’ho pogués permetre, el Paco els volia a tots a casa seua per fer un dinar en condicions.       
                                           Joan Andrés Sorribes






diumenge, 22 de març de 2020

LECTURES PER AL CONFINAMENT DEL CORONA VIRUS 1

Vista la situació d'aïllament i possibles solituds a que ens obliga el punyeter corona virus, he pensat que a algunes persones els podria anar bé alguna coseta, no gaire pesada, amb la qual ajudar a passar les hores amb un cert plaer.
Com que l'única cosa que puc oferir és la meua capacitat d'escriure he pensat oferir-vos una petita lectura amb freqüència setmanal. No vull fer-me el pesat.
 Començaré avui mateix i si us fa el pes continuaré fent-ho mentre dure el nostre aïllament.
Allà va la primereta.

Superant inconvenients

Amadeu ja n’estava fart, eren massa anys aguantant sempre el mateix; cadascun del set dies de la setmana, cadascuna de les quatre setmanes del mes, cadascun del dotze mesos de cadascun dels trenta set anys de la seua vida. Fins i tot diria que cadascuna de les seues tres vides, que Amadeu creia en la reencarnació… No ho dirà perquè no n’està segur d’haver afrontat, en les dues vides viscudes amb anterioritat, aquell problema quotidià. Tenia clar, això sí, que havia passat una vida molt discreta com a calmuc  que feia de batel·ler al Volga. També recordava haver treballat d’embalsamador a Hermòpolis al temps del faraó Tutmòsis IV. Però, per més voltes que li pegava, no recordava haver hagut d’afrontar el problema que ara l'angoixava dia rere dia.
Amadeu ha deixat córrer la música del radio-despertador, com fa cada dia a les set del matí; són entre cinc i deu minuts de mandra dolça. Una mena de transgressió a la norma, l’única que pot permetre’s entre setmana. Després, amb disciplina espartana procedeix a enfrontar-se amb la realitat quotidiana i ho fa metòdicament, de la millor manera que sap.
I és que, amics lectors, el seu és un problema de talla; més pròpiament hem de dir que és d’estatura, que el fet d’estar gros o prim no és cosa que inquiete l’Amadeu. Ell, problemes a banda, té el cap molt ben moblat i no es deixa atabuixar per totes aquestes garambaines dels cossos de somni que tanta gent alienen des de la televisió. El seu és, com ja us he dit un problema d’estatura.
I és que resulta molt dur viure amb una estatura desmesurada. Quan ets massa gran, la vida no et resulta gens fàcil. Tampoc no comptes amb la comprensió de l’entorn que, en lloc de compadir-te i solidaritzar-se amb tu se senten intimidats per la teua alçada o amaguen sota grolleries sense cap gràcia una espurna d’enveja.
—Redéu, Amadeu; si tot està a la proporció, bon pardal no tindràs! —comenten els amics mentre imaginen extraordinàries proeses sexuals.
Ja haureu entès que tot açò, no li fa cap favor a l’Amadeu. Les dones normals, que són les que a ell li interessen, el defugen espantades. Si alguna se li acosta és el pendó de torn que no ve per ell, sinó per afegir una nota exòtica al seu currículum. I, d’aquestes, no en vol saber res l’Amadeu que ell mai no ha estat home d’orgies ni d’exotismes. Allò que més desitja als seus trenta set anys és trobar una dona que l’estime per ell mateix; que l’accepte tal com és. Sap però, que això ho té fotut, que la seua pròpia excepcionalitat l’allunya dels criteris de normalitat vigents.
Això per no parlar dels problemes que ha d’afrontar quotidianament per causa de la seua estatura. Què penseu? Que resulta fàcil per un home que ultrapassa els dos metres fer les coses més normals?… Que no té cap problema per fer allò que tu i jo fem inconscientment cada dia?… Doncs, no senyor; no és gens fàcil! De vegades, no és ni possible!… L’Amadeu bé que ho sap, que cadascun dels set dies de la setmana, de cadascuna de les quatre setmanes del mes, del cadascun del dotze mesos de cadascun del trenta set anys de la seua vida abans de començar el dia ja se li fan presents cadascuna de les dificultats que haurà d’afrontar. És com un malson quotidià; el pitjor de tot és que comença tan bon punt com sona el despertador avortant així l’única possibilitat de trencar-lo, que és el despertar-se.
Abans de deixar el llit, l’Amadeu repassa els inconvenients que tindrà avui, per trobar una tenda on poder comprar-se les enormes sabates que necessita amb urgència. Pensa el que haurà de patir a l’hora de comprar-se la roba que li cal per afrontar amb certes garanties l’hivern que s’acosta. Ja no demana un cert estil o una determinada moda, que ell, com ja s’ha dit, no és esclau de les coses que van i venen; el difícil és trobar la talla. El mateix li passa amb els mobles de la casa, no se li adapten; no li queda altre remei que manar que els hi facen a posta. Això, a banda de car i incòmode, el fa sentir-se una mena de monstre marginal; un ésser únic sobrevivent d’una espècie extingida.
La vida, com li han  fet entendre massa vegades, està feta per gent normal; prou que li ho han dit directament o indirecta. I, ell, cada vegada ho té més clar, no ho és gens de normal. Les cadires no l’aguanten; no estan pensades per aguantar el seu pes. Al transport públic no hi cap, ni dret, per massa alt; ni assegut, per massa ample. Les taules de qualsevol bar no li permeten encabir les cames. Els cines, ni els teatres, no tenen localitats amb les fileres bastant separades per ell. Els vehicles particulars tampoc no se li adapten; li manca lloc tant per dalt com per baix… És  una extrema cursa d’obstacles el fet de realitzar qualque cosa. No cap als llits… Els matalassos no estan fets per gent com ell…; no cap a la banyera, ni passa per les portes. Fins i tot s’ha carregat d’esquena de tant de vinclar-se cap avall per relacionar-se amb la gent… I, així les mil i una coses que podria enumerar; per què seguir?… Sempre igual. Avui, com ahir, com demà i com despús demà; cada dia el mateix turment…!
A la tauleta de nit, el ràdio-despertador ha donat per acabada la seua musiqueta ritual. Toca deixar el món dels somnis, tan idíl·lic com irreal, i encarar amb força renovada el nou dia que l’està esperant en sortir del llit.
Abans de fer-ho, l’Amadeu s’estira llargament sobre els llençols regirats. No sols ho fa per sentir de bell nou cadascun dels membres del seu cos endormiscat, sinó per gaudir de la dolça sensualitat de la mandra matinera…
En acabar, encén el llum i s’incorpora; a fora, el dia fosqueja un poc més cada dia tal com avança la tardor. S’acosta a una de les vores de l’immens llit que l’acull. Com fa cada matí, ja s’ha dit que l’Amadeu és home de costums rituals, badalla sorollosament. Després, les cames penjant a la vora del llit, s’acarona la barba que la nit ha fet aspra de pel. Sap de sobres que, serrat de barba com és, s’haurà d’afaitar un parell de vegades tal com ho fa cada dia…
El següent pas serà fer un petit salt, que no té per costum usar el tamboret per sortir del llit; sols per entrar-hi a la nit la usa. Ja dempeus a terra, estirarà els braços novament, s’acostarà a l’espill que té sobre la còmoda… Farà puntetes per estirar-se i no encertarà a veure’s. Aleshores, i sols aleshores, sospirarà alleujat:
—Redéu…! Quin desfici que m’he tret de sobre. Sort que sols ha estat un somni;  per un moment havia aplegat a espantar-me! —dirà desprès de comprovar que continua mesurant 1’30 metres d’alçada —. Déu ens valga; Amadeu… La quantitat de problemes que t’acabes d’estalviar…!


dilluns, 20 de maig de 2019

18 de MAIG. AMB ELS COMPANYS DE "EL PONT" VAIG ESTAR A FIRA DEL LLIBRE D'ARES


Dissabte, 18 de maig, vam visitar la FIRA DEL LLIBRE D'ARES cinc companys de "EL PONT.COOPERATIVA DE LLETRES". 
Per més que el dia no convidava a allunyar-se del foc de la llar. La gent va fer caliu humà i vam gaudir d'un bon dia literari.





dimarts, 7 de maig de 2019

PRESENCIA DE "EL PONT. COOPERATIVA DE LLETRES" I "SAFORISSIMS" EN LA TV "A PUNT"


Fragment del programa "Plaerdemavida", emès per "À Punt TV"  el dia 2 de març de 2019), on autors de "El Pont. Cooperativa de Lletres", juntament amb els amics de "Saforíssims. Societat Literària"  comentem les raons per les quals ens vam constituir en associació.


                               CLIQUEU SÍ VOLEU VORE EL VÍDEO

dilluns, 7 de gener de 2019

LA LLIBRERIA "ARGOT" A CASTELLÓ RECOMANA "PEDRES MARCADES"

DINTRE DE LA CAMPANYA "LA LLIBRERIA RECOMANADA" QUE PATROCINA "FULL"(FUNDACIÓ PEL LLIBRE I LA LECTURA) JUANVI CENTELLES DE LA LLIBRERIA "ARGOT" DE CASTELLÓ, A TINGUT A BÉ RECOMANAR "PEDRES MARCADES" COM A LECTURA IMPRESCINDIBLE.
NO PUC MENYS QUE AGRAIR-LI L'ELECCIÓ I COMPARTIR AMB VOSALTRES ELS SEUS COMENTARIS.
 
SI VOLS VEURE EL VÍDEO CLICA
AQUEST ENLLAÇ
http://www.llibresvalencians.com/Lallibreriarecomendada2LlibreriaArgot_va_1_3751_0.html

dilluns, 12 de novembre de 2018

PRESENTACIÓ A CASTELLÓ DE "EL PARADÍS A LES FOSQUES"

DEMÀ, DIMARTS, 13 DE NOVEMBRE A LES 19 HORES, 
TINDRÉ EL GUST D'ACOMPANYAR VICENT USÓ 
EN LA PRESENTACIÓ DE LA SEUA DARRERA NOVEL·LA
"EL PARADÍS A LES FOSQUES"
ENS AGRADARIA COMPTAR AMB LA VOSTRA COMPANYIA