dimarts, 19 de maig de 2020

LECTURES PER AL CONFINAMENT DEL CORONA VIRUS 10


El tema de la invisibilitat de les persones sempre m’ha fascinat com a escriptor. No sols en el sentit del científic que descobreix un mitja per fer-se transparent a la vista dels altres, com ho ha H. G. Wells a la seua novel·la “L’HOME INVISIBLE”. També, i amb preferència, per treballar amb el fet de la transparència de tota aquella gent que, voluntària o involuntàriament, no veiem per més que els tinguem al nostre costat. Jo mateix m’he sentit sovint transparent en determinats ambients. Per bé o per mal i ha molta gent invisible al nostre voltant. Per ells va aquest text… Bé i també pels que no fem res per vore’ls… Eu;… si pot ser.

INVISIBLE
Teníem molt per recórrer
però no importava.
El camí és la vida.
Jack Kerouac

L’home s’havia retirat a descansar. Portava tants anys vivint a l’empar de la nit que la llum del dia, fins i tot aquella claror boirosa de l’albada, feria els seus ulls amb una violència insuportable. Fins i tot la pell, fosca de natural, la notava pàl·lida en excés. Estava segur que si haguera de tornar a fer vida normal, el sol li la cremaria a poc que s’hi exposara. Per bé o per mal, ell havia triat aquella vida i, com que no li anava malament, no havia de patir per la pell (si més no, de moment).
Tot allò s’ho anava remugant mentre retornava pels discrets camins de l’horta cap a l’alqueria mig enrunada que tenia per casa. Tres anys portava en aquella terra en la que tots li havien explicat que hi havia menjar abundós i treball ben pagat per qualsevol que volguera fer diners i viure millor. Molts del seu poble havien fet “el viatge”(així anomenen els subsaharians la llarga emigració a Europa) i,  els que retornaven, contaven meravelles; clar que també era ben cert que de la majoria no s’havia tornat a saber-ne res. “El viatge” se’ls havia engolit sense deixar rastre.
Ell mateix, tot i ser escèptic i poc amic de deixar-se enlluernar per novetats estranyes, havia caigut en la temptació. Finalment s’havia decidit a marxar; ben mirat tampoc no tenia massa a perdre i, si tot era com deien, ja li compensaria. Sols en que fora la meitat del que deien, a ell ja li aniria bé per viure molt millor que al seu poblat dels voltants de Ouagadougou.
I, finalment, havia fet “El viatge”. Tres vegades havia intentat fer-lo. Les dos primeres sense cap altre resultat que no fos el retorn, frustrat i sense diners, a la casella de sortida. Allà va conèixer, la solitud, l’engany i l’explotació per part dels seus iguals. Afortunadament per ell amb cada intent aprenia coses al temps que anava perdent la innocència. Clar que també coneixia alternatives, contactes i altres martingales necessàries per anar fent camí amb el màxim de seguretat i el mínim de despeses.
El primer intent el va fer travessant Mali. No va tindre problemes per aplegar des de Burkina Faso (el seu país natal) a Gaó a la vora del riu Níger. Allà li seria fàcil comprar un bitllet per acostar-se a la frontera d’Algèria, hi havia autobusos que feien el trajecte. El resultat fou que va perdre el diners dels bitllets i el viatge per causa de la guerra que els tuareg i els islamistes del nord de Mali estaven lliurant  per conflictes ètnics.
Preguntant i preguntant, havia esbrinat que sols es podia fer “El viatge” des d’Agadéz (a la república de Níger). Sols aquella porta estava oberta per travessar el desert fins a la frontera d’Algèria. Tot un any va haver de treballar per ajuntar els diners necessaris per viatjar de Gaó fins Agadéz. Allà va caure en mans dels “passadors” que li van prendre tots els diners a canvi d’un viatge en camió fins a la petita localitat d’Arlit creada al mig d’un desert àrid per explotar unes mines d’urani que propietat d’una multinacional francesa. Allà sols necessitaven mà d’obra molt especialitzada i no hi havia treball per gent com ell.
Tenia la frontera d’Algèria a uns dos-cents quilòmetres i no podia acostar-se. Finalment, va aconsseguir colar-se a la caixa d’un camió que portava farina a l’altre costat de la frontera a canvi de carregar tots els sacs del camió. En aplegar a In Guezzam, la primera localitat algeriana, la guàrdia de fronteres els estava esperant. Li van demanar papers i li van fer mil preguntes més; finalment, aboca de nit, el van retornar a la frontera allà en mig del desert. Els guàrdies li assenyalaren uns llums dubtosos que tremolaven a l’horitzó en direcció al Sud. Li van donar una botella d’aigua i l’enviaren cap allà…

—Allò és Assamaka el primer poblat de Níger —van dir senyalant amb la mà—. Si vas al dret són quinze quilòmetres; tres hores. No l’has de perdre de vista; el desert és perillós i no ni hi ha res en tres-cents quilòmetres a la rodona.
Dos hores i quart li va costar! Al cap de tres dies tancat el van retornar detingut a Agadez.
Allà va ser quan va entendre que la nit podia ser la seua aliada principal en tot “El viatge”. Especialment si havia de travessar aquell desert que mai no s’acabava.
Any i mig va tardar a poder sortir de bell nou d’Agadez. Aquella era una ciutat important amb molt de comerç i així mateix hi havia tot un negoci al voltant del tràfic de persones. Ells mateixos li van buscar un treball per pagar-se el viatge. Però ell, pel seu compte, va buscar-ne uns altres. No volia tindre tot el seu futur ens mans d’una gent que sols li pagava per recollir altra vegada els seus diners per pagar un “viatge” sense altre final que retornar a Agadez per tornar a recomençar el cicle de bell nou.
Allà va tindre la fortuna de conèixer Amadou; un home gran que li va proporcionar treball i un racó on descansar. En saber el què volia fer li va explicar moltes coses sobre  “El viatge”: qui era fiable i qui sols volia explotar-lo, on podia aconseguir els papers necessaris o quins eren els punts més perillosos de la ruta. Però, el que més li va agrair a Amadou va ser un ritual molt especial que li va fer amb la finalitat de dissimular la seua presència a ulls d’estranys:
—Vols dir que em faràs invisible? —havia demanat estranyat.
—No, sols evitaré que crides l’atenció… Tu hauràs de fer la resta.
I així ho va fer. De la mà d’una família tuareg va travessar la frontera d’Algèria fins a Tamanrasset. Allí va prendre un transport que el va portar, sempre viatjant de nit, fins a la frontera del Marroc. Va poder pagar-se uns papers, que semblaven bons, per entrar com ajudant del xofer d’un camió fins a Tànger. Allà compraren uns paquets de tabac i beguda per figurar que el xofer portava alguna cosa en travessar la frontera espanyola. La policia els va fer obrir els precintes per revisar la càrrega i no va trobar res més. Van deixar passar el camió a canvi d’una part del tabac i de la beguda. Ell anava amagat sota el llit de la cabina i els gossos no l’havien detectat.
Tres anys porta ja per la zona de Castelló sense cap problema; sap que no és invisible; per més que resulte estrany, ell té una cultura. Viu a una alqueria abandonada en uns bancals abandonats. Pel dia dorm, per la nit fa una ronda per la ciutat, després de tres anys ja sap on anar. Replega cartró i metalls que pot necessitar per vendre. Visita determinats contenidors d’un trau un poc de menjar, roba o algun utensili.
Darrerament li han oferit treball a un forn per ajudar a pastar per la nit. A ell ja li va bé, té el pa segur i un petit salari. Cultiva unes poques verduretes en una parcel·la dissimulada al costat de l’alqueria. Si algun conegut el necessita va a fer jornals al camp a collir taronja,  plegar olives o armeles…; això sí, sense deixar-se vore gaire.
El secret està en no mostrar-se massa i això és fàcil; sols li cal sortir de nit i no freqüentar llocs massa cridaners. Algun dia, pot ser, podrà deixar-se mostrar-se a la llum… No sap quan… I, si t’he de ser sincer, tampoc no sé si vol deixar de ser invisible.
Al capdavall amb una mica de prudència li resulta fàcil passar desapercebut; tots els emigrants, i més si són africans, son iguals;…No?
Clar que li ho facilita el ritual aquell d’invisibilitat que li va fer-li el vell Amadou allà a Agadez…
I tampoc no hem d’oblidar el fet de que la gent de pell fosca no destaquen en la nit… Això també influirà.… Dic, jo… No?
Joan Andrés Sorribes



Cap comentari: