dimarts, 5 de maig de 2020

LECTURES PER AL CONFINAMENT DEL CORONA VIRUS 8


Aquesta setmana he volgut retre-li homenatge a un altre dels escriptors que m’han impressionat més al llarg del temps Aldous Huxley. Vull plantejar-vos una lectura que a alguns els pot resultar intranscendent, a d’altres inquietant o fins i tot reveladora. Al capdavall la pròpia vida també pot resultar-nos inquietant o reveladora. Esperant, però, que a vosaltres mai no us resulte intranscendent us deixo amb el meu amic Aldebar:  


Aldebar G-102

Actualment el món és estable.
La gent és feliç, té allò que desitja
i mai no desitja allò que no pot tindre.
Aldous Huxley: Un món feliç

El funcionari Aldebar G-102 caminava lentament travessant el Parc Mediterrani de camí cap al seu treball. Li agradava molt aquell recorregut a través del parc, tot i que l’obligava a desviar-se un tant del camí més directe que s’enfilava  per la Gran Via Transversal fins a l’edifici Sud 1040 on treballava, li compensava sobradament amb les sensacions que  aquell conjunt vegetal li anava oferint cada dia. Com que els camins no eren rectes, ell sempre s’esperava una sorpresa, un petit descobriment a cada revolta del camí.
Clar que, no sempre passava, allò de la sorpresa, però, de tant en tant descobria a algun animalet, alguna flor acabadeta de brotar o una rameta nova en algun arbre. Petites coses que mantenien la il·lusió del seu descobriment. Una vegada, va encertar a vore un animal gros i d’aspecte ferotge que, després de furonejar als arxius històrics del centre de dades, va deduir que seria un senglar; però no ho va poder confirmar.
 El seus superiors directes ja li havien cridat l’atenció més d’una vegada per haver triat aquella trajectòria tan irregular per anar a treballar. La primera vegada que va triar el camí del parc va rebre una advertència al localitzador personal que portava incorporat al braç:
—“Aldebar G 102; està fora de la ruta —va escoltar dins del seu cervell — Aplegarà al treball 10 minuts tard. S’ha de presentar al despatx 35241 en aplegar”.
Aquella vegada no va saber què fer… Clar que sabia que estava controlat en tot moment; tothom ho estava les 24 hores de dia i així havia de ser per salvaguardar la seua seguretat, però mai no li havien cridat l’atenció per res. Va accelerar el pas per fer el camí que li quedava tan apressa com va poder. Tant fou així que havia aplegat al despatx 35241a l’hora en punt que havia  d’entrar a treballar.
—Molt bé; G 102! ­—va ironitzar des de la pantalla la veu en off  del Departament de personal —. Veig que, tot i transgredir fins a tres normes del seu desplaçament, ha aconseguit aplegar a l’hora.
—Sí, senyor!—va reconèixer avergonyit —…Ho sento molt…
—Espero que l’esforç no afecte el seu treball, perquè penso que avui té la taula  ben plena. Que tingue un bon dia!—va dir la pantalla abans d’apagar-se donant la conversa per acabada.
Efectivament, aquell dia tenia la taula ben plena. Aldebar G 102 va calcular que hi havia el doble de feina que un dia normal. No ho va relacionar amb la seua transgressió; de vegades ja passava que les coses s’havien de repassar, escanejar, tornar a repassar i finalment arxivar-les al lloc corresponent. Tot això rebalsava el treball alguns dies.
Com que no li havien comunicat res al respecte, Aldebar G 102 va seguir anant al treball travessant pel parc. Evidentment, després havia de recuperar el temps perdut per aplegar a l’hora a l’oficina. Va pensar  que per això ja no el van cridar més al despatx del cap de departament. Sí que veia que el localitzador sonava cada vegada que deixava la ruta marcada per entrar al parc.
Efectivament, no va rebre cap més amonestació però va notar un increment constant del treball que li adjudicaven amb l’excusa de què ell era el més capacitat per controlar aquella documentació tan important. Per confirmar aquella situació, un dia el van traslladar a un despatx més gran i més bo a la planta noble de l’edifici.  Ell va entendre allò com una compensació per assumir de bona gana l’excés de treball.
Al nou despatx, sense cap distracció, podia concentrar-se i rendia molt més en el seu treball. Clar que amb el pas del temps i el treball creixent anava acumulant un cansament com mai no havia sentit. I no sols això, la responsabilitat del que duia entre mans li creava un estrès i una ansietat que afectava al seu descans per la nit. Sovint passava hores pegant voltes al llit mentre el cap li repetia els problemes de cada expedient, una vegada i una altra en un carrusel infinit. Sols, de matinada, amb el cervell exhaust, aconseguia dormir mitja horeta curta abans no se li activara l’agenda que tota persona portava implantada al cervell.
Va tindre el pensament que igual que entrava al Parc Mediterrani al anar a treballar, tornaria a casa passant pel parc…
—Així aplegaré a casa més relaxat i no em caldrà córrer perquè tindre tot el temps del món per tranquil·litzar-me i aplegar a casa lliure d’aquestes cabòries que m’impedeixen treballar i dormir…
Tal qual ho va pensar, ho va fer i va comprovar que aquella nit havia dormit bé i s’havia despertat fresc i relaxat. Aquell matí Aldabar G 102 va aplegar al treball eufòric, somrient i ple d’energia.
El canvi, però, no havia passat desapercebut al CDCL (Centre de Control Laboral). A meitat del matí el funcionari Aldabar G 102 va notar una debilitat inexplicable que el va deixar fora de joc en qüestió de segons. No va aplegar a comprendre què li passava; sols va sentir  un abandó immens mentre una alarma li sonava a l’interior de seu pit i després tot el seu entorn va fondre a negre.
Al moment, sortint d’una entrada secreta, aparegueren dos androides que amb exquisida polidesa retiraren el cos inert del funcionari. Després segellaren l’entrada i, movent-se per passadissos secrets, conduïren el cos d´Aldebar G 120. Al centre d’adaptació de conducta del CDCL.
Els tècnics d’adaptació conductiva debateren sobre si calia amortitzar el funcionari i desviar-lo al crematori o bé seria més rentable re programar-lo de nou per tornar a introduir-lo al servei. Finalment va pesar més l’alt rendiment que el funcionari Aldemar G 120 prestava a la societat amb el seu treball, més encara si li afegien determinades habilitats, que no la possibilitat de programar una altra persona de cap a peus per substituir-lo. Aquell funcionari que tenien al davant sols necessitava una petita reestructuració de conducta; per contra programar totalment un altre funcionari, resultava molt més car i sempre tenien el perill de que els sortira amb defectes inesperats o amb rendiments més baixos que el que ja tenien. No era una decisió personal, simplement era una qüestió d’eficiència!
Quan Aldebar G 120 es va refer no havia notat res d’estrany, el rellotge marcava la mateixa hora que quan li va sonar l’alarma i  el treball estava on ell mateix l’havia deixat.  Tot semblava normal; fins i tot sentia una agilitat mental com mai no havia sentit abans. Alguna cosa per dins d’ell el convidava a encarar el treball amb el goig de sempre, sinó més.
Sols va notar dos coses; que encarava el treball amb una claredat mental que no recordava i que en un moment determinat li van creuar pel cap unes imatges del Parc Mediterrani…
—Fuig,… fuig! — va rebutjar amb un gest de fàstic i temor al temps —. No sé a sant de què m’han vingut aquestes coses al cap… Quin fàstic!
Aldebar G 102 no va notar que el sensor que tenia implantat a l’interior de cervell havia emès una llum verda. Mai no va ser conscient que aquella llum verda va ser captada  a la seu del CDCL, ni que allò havia significat per ell la diferència entre viure o morir.
Ell no va notar res d’allò i va continuar la resta de la seua vida treballant amb eficiència creixent i amb una fidelitat absoluta als seus superiors…
                                                        I tot això en bé de la societat; és clar!
Joan Andrés Sorribes


1 comentari:

Unknown ha dit...

Em decante per reveladora definitivament. Per un moment m'ha recordat a l'habitació 101 de George Orwell a 1984, pero els falta la tecnologia de un món feliç.