dimarts, 12 de maig de 2020

LECTURES PER AL CONFINAMENT DEL CORONA VIRUS 9


De vegades sembla mentida com recordem determinades coses amb tota mena de detalls i ens resulta del tot impossible recordar altres coses per més que ens esforcem. No us parlo d’aquelles coses que amb el temps (o amb la edat) oblidem. Estic convençut que memòria i oblit tenen quelcom d’aleatori que s’escapa de la pròpia voluntat i que governa, amb tirania absoluta, el nostre subconscient.
De no ser així, a sant de què us contaria jo açò?


LA MEMÒRIA SELECTIVA
Per unes coses d’aquelles que ens va oferint la vida, jo no vaig tindre una infantesa avorrida. Vull dir que la meua vida anava fluint a través d’ambients socials, ideològics i econòmics força variats. Mentre que jo vivia en una família que feia els possibles per anar subsistint, al meu voltant hi havia gent benestant i, perquè no dir-ho, d’altres que eren rics i ben rics.
Açò, jo no ho veia de xiquet. Tots, rics i pobres, anàvem a l’escola de Herrero i jugàvem junts al carrer. Passava, però, que moltes vegades jo havia d’acompanyar ma mare a repartir la llet; a casa érem vaquers i els meus pares no tenien amb qui deixar-me. Això comportava entrar a les cases de la gent i vore altres maneres de viure ben diferents a la meua; ni millors ni pitjors, simplement diferents. Jo em mirava aquelles coses i, com era de bon conformar, les acceptava com a normals, amb la normalitat de les coses que passen.
Normal era que, alguna vesprada d’hivern, ma mare em deixés a la primera casa on repartia la llet i normal era també que jo em quedara a jugar amb els xiquets de la casa fins que ma mare o mon pare, qui primer acabava de repartir, em replegava. Per sobre de les diferències socials, econòmiques o fins i tot polítiques, jo ho veia normal. Al capdavall, el fills d’aquella gent anaven a la meua escola i vullgues que no, ja teníem alguna relació.
També era normal que aquells que es podien permetre comprar la llet foren gent amb els mínim econòmics ben coberts. Amb algunes excepcions, molts d’ells eren propietaris, comerciants, metges, advocats o notaris (tot açò ho vaig anar sabent després).
Per una cosa o per l’altra jo vaig anar acumulant un seguit d’amiguets,  que no tenien costum ni ocasió de jugar al carrer. Ells vivien a l’actual carrer Gasset, al centre de Castelló. Res a vore amb els descampats que teníem per córrer al voltant de casa meua. Potser era per això que en aquelles cases era habitual tindre una habitació per jugar els xiquets (parlem del temps de la postguerra).
De primeres em va costar d’entendre què es podria fer dins d’una habitació tancada, però allí apareixien caixes amb joguines tan extraordinàries com ara, trens elèctrics, jocs d’indis i vaquers amb els corresponents fortins, soldadets de plom o “mecànos”, cotxes de miniatura i tota una munió de meravelles que, en aquell món sense televisió, jo mai no havia vist ni somiat.
A cavall d’aquells dos mons, jo, contra tot pronòstic, no em vaig traumatitzar, ni vaig agafar el més mínim complex. En aquella època no en sabien de totes aquestes coses. Si us he de dir veritat, jo em trobava tan a gust jugant a les sales de jocs d’aquells companys, com anant a buscar caragols o furgues pels bancals que hi havia entre el carrer Herrero i la Sèquia Major. Amb els uns vivia al carrer i amb els altres m’embovava amb els joguets que, a falta de carrer, tenien a casa.
En aquest sentit, la meua vida va canviar, dràsticament, a partir dels deu anys. Tres fets van capgirar l’estructura i els fonaments del meu món. El primer fet va ser que ja no ens calia repartir la llet per les cases; ara era obligat portar-la a la COVA (cooperativa de vaquers) on l’embotellaven i la venien. El segon fet va ser el naixement de la meua germana (ens portem nou anys i mig) que automàticament va elevar-me a la categoria de cuidador quan feia falta. La tercera va ser el canvi de casa; vam passar de la casa llogada a l’actual plaça del País Valencià a viure al grup del Carme (un grupet de cases auto-construïdes a mitja hora complida del centre de la ciutat. Amb tot allò, vaig perdre el contacte amb els amics, amb els companys de l’escola i, com que ara teníem les vaques a casa, vaig adquirir noves responsabilitats.
No és el cas d’explicar la nova vida, les noves amistats i les noves responsabilitats que vaig haver d’acceptar. Quedeu-vos tranquils, que la cosa no em va afectar massa; jo, si més no aleshores, era de bon conformar. De fet he conservat determinades relacions amb aquella gent amb qui m’he anat trobant i guardo bons records de molts d’ells. D’altres però, no puc dir el mateix.
És el cas que un dia, caminant per la ciutat. Vaig reconèixer un d’aquells companys de classe amb qui havia compartit tantes vesprades de jocs; era el que tenia el tren elèctric més bonic, amb el que tots dos havíem jugat. Més de trenta anys feia que no l’havia vist tot i que vivíem a la mateixa ciutat. Tímid i vergonyós com sóc no vaig gosar d’abordar-lo aquella primera vegada, però vaig fer-me amb la seua imatge.
Clar si una vegada has vist a una persona coneguda i no l’has saludada, quan la tornes a vore t’entra el dubte de si saludar-lo o no. Per una d’aquelles casualitats de la vida, començava a trobar-me’l sovint pel carrer. Vaig deduir que hauria estat fora i per això no havíem coincidit. Alguna vegada vaig fer intent de saludar-lo però ell em va mirar, com absent. Estava clar que no em va reconèixer.
Així va quedar la cosa fins que un dia vam coincidir en un determinat acte social. Casualitats del destí, que res no em feia esperar retrobar-lo en aquell ambient. Aprofitant aquell interès comú, vaig decidir acostar-me i saludar-lo:
—Bon dia, Rodríguez, com tu per ací?…
Ell es va girar, va apamar-me de dalt a baix amb la mirada i amb freda polidesa va respondre:
­—Bon dia.
Dispost a aprofitar l’ocasió em vaig donar a conèixer. Res, per més que li vaig donar detalls molt personals, ell es feia el desmenjat i mirava a través meu com si jo fos un ectoplasma immaterial… No ho entenia; em vaig sentir frustrat. Cert era que l’home, pel vaig saber més tard, era un digníssim professional liberal, amb reconegut prestigi a tota la ciutat. Però, el seu pare ja ho era quan jo jugava amb ell i ben bé que ens ho passàvem!
Quan més detalls li donava jo, més s’incomodava ell. No sé si l’atacava l’Alzheimer prematurament o si havia menjat poques panses al llarg de la seua vida. És el cas que era capaç de recordar tots els amics rics que havien tingut en comú…
—Clar —vaig pensar—. Són els seus iguals…
Tant com m’havien impactat els seus “mecanos” i els seus trens elèctrics dels anys 50. Tant com havíem compartit jocs al pati de l’escola de Herrero. Vaig haver d’admetre que jo no havia deixat cap record en ell; o el que era pitjor encara jo no era important per ell.
Des d’aquell mateix moment vaig entendre que mai no seria un d’aquells triomfadors, que servien d’exemple a la gent benestant. Que sempre seria un home gris difuminat entre les ombres de milers com jo.
I, és el cas que això no em va importar ni gens ni mica!
Joan Andrés Sorribes

Cap comentari: