diumenge, 22 de març de 2020

LECTURES PER AL CONFINAMENT DEL CORONA VIRUS 1

Vista la situació d'aïllament i possibles solituds a que ens obliga el punyeter corona virus, he pensat que a algunes persones els podria anar bé alguna coseta, no gaire pesada, amb la qual ajudar a passar les hores amb un cert plaer.
Com que l'única cosa que puc oferir és la meua capacitat d'escriure he pensat oferir-vos una petita lectura amb freqüència setmanal. No vull fer-me el pesat.
 Començaré avui mateix i si us fa el pes continuaré fent-ho mentre dure el nostre aïllament.
Allà va la primereta.

Superant inconvenients

Amadeu ja n’estava fart, eren massa anys aguantant sempre el mateix; cadascun del set dies de la setmana, cadascuna de les quatre setmanes del mes, cadascun del dotze mesos de cadascun dels trenta set anys de la seua vida. Fins i tot diria que cadascuna de les seues tres vides, que Amadeu creia en la reencarnació… No ho dirà perquè no n’està segur d’haver afrontat, en les dues vides viscudes amb anterioritat, aquell problema quotidià. Tenia clar, això sí, que havia passat una vida molt discreta com a calmuc  que feia de batel·ler al Volga. També recordava haver treballat d’embalsamador a Hermòpolis al temps del faraó Tutmòsis IV. Però, per més voltes que li pegava, no recordava haver hagut d’afrontar el problema que ara l'angoixava dia rere dia.
Amadeu ha deixat córrer la música del radio-despertador, com fa cada dia a les set del matí; són entre cinc i deu minuts de mandra dolça. Una mena de transgressió a la norma, l’única que pot permetre’s entre setmana. Després, amb disciplina espartana procedeix a enfrontar-se amb la realitat quotidiana i ho fa metòdicament, de la millor manera que sap.
I és que, amics lectors, el seu és un problema de talla; més pròpiament hem de dir que és d’estatura, que el fet d’estar gros o prim no és cosa que inquiete l’Amadeu. Ell, problemes a banda, té el cap molt ben moblat i no es deixa atabuixar per totes aquestes garambaines dels cossos de somni que tanta gent alienen des de la televisió. El seu és, com ja us he dit un problema d’estatura.
I és que resulta molt dur viure amb una estatura desmesurada. Quan ets massa gran, la vida no et resulta gens fàcil. Tampoc no comptes amb la comprensió de l’entorn que, en lloc de compadir-te i solidaritzar-se amb tu se senten intimidats per la teua alçada o amaguen sota grolleries sense cap gràcia una espurna d’enveja.
—Redéu, Amadeu; si tot està a la proporció, bon pardal no tindràs! —comenten els amics mentre imaginen extraordinàries proeses sexuals.
Ja haureu entès que tot açò, no li fa cap favor a l’Amadeu. Les dones normals, que són les que a ell li interessen, el defugen espantades. Si alguna se li acosta és el pendó de torn que no ve per ell, sinó per afegir una nota exòtica al seu currículum. I, d’aquestes, no en vol saber res l’Amadeu que ell mai no ha estat home d’orgies ni d’exotismes. Allò que més desitja als seus trenta set anys és trobar una dona que l’estime per ell mateix; que l’accepte tal com és. Sap però, que això ho té fotut, que la seua pròpia excepcionalitat l’allunya dels criteris de normalitat vigents.
Això per no parlar dels problemes que ha d’afrontar quotidianament per causa de la seua estatura. Què penseu? Que resulta fàcil per un home que ultrapassa els dos metres fer les coses més normals?… Que no té cap problema per fer allò que tu i jo fem inconscientment cada dia?… Doncs, no senyor; no és gens fàcil! De vegades, no és ni possible!… L’Amadeu bé que ho sap, que cadascun dels set dies de la setmana, de cadascuna de les quatre setmanes del mes, del cadascun del dotze mesos de cadascun del trenta set anys de la seua vida abans de començar el dia ja se li fan presents cadascuna de les dificultats que haurà d’afrontar. És com un malson quotidià; el pitjor de tot és que comença tan bon punt com sona el despertador avortant així l’única possibilitat de trencar-lo, que és el despertar-se.
Abans de deixar el llit, l’Amadeu repassa els inconvenients que tindrà avui, per trobar una tenda on poder comprar-se les enormes sabates que necessita amb urgència. Pensa el que haurà de patir a l’hora de comprar-se la roba que li cal per afrontar amb certes garanties l’hivern que s’acosta. Ja no demana un cert estil o una determinada moda, que ell, com ja s’ha dit, no és esclau de les coses que van i venen; el difícil és trobar la talla. El mateix li passa amb els mobles de la casa, no se li adapten; no li queda altre remei que manar que els hi facen a posta. Això, a banda de car i incòmode, el fa sentir-se una mena de monstre marginal; un ésser únic sobrevivent d’una espècie extingida.
La vida, com li han  fet entendre massa vegades, està feta per gent normal; prou que li ho han dit directament o indirecta. I, ell, cada vegada ho té més clar, no ho és gens de normal. Les cadires no l’aguanten; no estan pensades per aguantar el seu pes. Al transport públic no hi cap, ni dret, per massa alt; ni assegut, per massa ample. Les taules de qualsevol bar no li permeten encabir les cames. Els cines, ni els teatres, no tenen localitats amb les fileres bastant separades per ell. Els vehicles particulars tampoc no se li adapten; li manca lloc tant per dalt com per baix… És  una extrema cursa d’obstacles el fet de realitzar qualque cosa. No cap als llits… Els matalassos no estan fets per gent com ell…; no cap a la banyera, ni passa per les portes. Fins i tot s’ha carregat d’esquena de tant de vinclar-se cap avall per relacionar-se amb la gent… I, així les mil i una coses que podria enumerar; per què seguir?… Sempre igual. Avui, com ahir, com demà i com despús demà; cada dia el mateix turment…!
A la tauleta de nit, el ràdio-despertador ha donat per acabada la seua musiqueta ritual. Toca deixar el món dels somnis, tan idíl·lic com irreal, i encarar amb força renovada el nou dia que l’està esperant en sortir del llit.
Abans de fer-ho, l’Amadeu s’estira llargament sobre els llençols regirats. No sols ho fa per sentir de bell nou cadascun dels membres del seu cos endormiscat, sinó per gaudir de la dolça sensualitat de la mandra matinera…
En acabar, encén el llum i s’incorpora; a fora, el dia fosqueja un poc més cada dia tal com avança la tardor. S’acosta a una de les vores de l’immens llit que l’acull. Com fa cada matí, ja s’ha dit que l’Amadeu és home de costums rituals, badalla sorollosament. Després, les cames penjant a la vora del llit, s’acarona la barba que la nit ha fet aspra de pel. Sap de sobres que, serrat de barba com és, s’haurà d’afaitar un parell de vegades tal com ho fa cada dia…
El següent pas serà fer un petit salt, que no té per costum usar el tamboret per sortir del llit; sols per entrar-hi a la nit la usa. Ja dempeus a terra, estirarà els braços novament, s’acostarà a l’espill que té sobre la còmoda… Farà puntetes per estirar-se i no encertarà a veure’s. Aleshores, i sols aleshores, sospirarà alleujat:
—Redéu…! Quin desfici que m’he tret de sobre. Sort que sols ha estat un somni;  per un moment havia aplegat a espantar-me! —dirà desprès de comprovar que continua mesurant 1’30 metres d’alçada —. Déu ens valga; Amadeu… La quantitat de problemes que t’acabes d’estalviar…!