dimecres, 25 de març de 2020

LECTURES PER AL CONFINAMENT DEL CORONA VIRUS 2


Aquesta segona narració de la sèrie l'he feta en record de l'escriptor Pere Calders (1912-1994) que amb els seus contes humorístics, fantàstics i aparentment absurds, sempre m'ha deixat una influença en la meua forma d'escriure. En homenatge seu us regalo aquesta segona narració. Gaudiu-la i bon profit.

EL LLADRE

Homenatge a Pere Calders

Ja feia temps que el país havia aconseguit controlar la crisis del maliciós virus que havia aparegut l’any anterior a les terres llunyanes de la Xina. A banda d’uns quants milers de morts, ens havia deixat en herència misèria, atur i desgràcies que afectaren els pobladors d’aquells barris de la ciutat que mai no visitaven la gent de bé.
En un d’aquells barris una família es disposa a sopar. Al voltant de la taula s’acomoden mal que bé un matrimoni que ja ha passat dels quaranta i dos fills, xic i xica; ell voreja els quinze anys i ella en té una dotzena mal comptada. Sobre la taula quatre plats de sopa clareta fumejant encara, marquen el lloc on ha de seure cadascú. No ha fet falta convocar a taula; per més que el menjar no va escàs, tampoc no sobrarà de res i, per això mateix, tothom acudeix sense excuses ni pretextes així que sent l’oloreta calivosa del menjar.
Sense cap cerimònia, ni religiosa ni civil, es posen a menjar. Encara no han pegat dos cullerades que se sent el timbre de la porta.
Collòna, sempre hi ha algú que no altra feina que molestar fora d’hora —diu el pare deixant la cullera i caminant cap a l’entrada…
En obrir-la troba el canó d’una pistola encarant-lo directament al pit. Darrere un home, d’aparença normal li diu:
Mire, senyor; no vull fer mal a ningú… Però tampoc no m’importa fer us de la pistola si cal. Entre cap a dins sense fer cap bogeria.
Però que collons vol vostè…
Vull diners, sóc un lladre, que no ho veu? —afirma amb autoritat senyalant-se l’antifaç que li cobreix mitja cara.
Doncs la porta clara, mestre! — ironitza el fill.
Silenci, sagal —ordenà el lladre amb autoritat encarant-li la pistola.
Amb una agilitat impensada en aquell home, més aviat rabassut, el lladre travessa el menjador i situant-se darrere de la filla la immobilitzà apuntant-li la pistola a les polses.
Ara, senyors, penso que tenen clar que jo no vaig amb magarrufes; no m’ho puc permetre. Facen el jo els mane i no tindrem problemes. Abans no es gele la sopa, jo marxaré i vostès soparan en pau… Entesos?
Un silenci expectant, espès com un mal presagi, va surar sobre la taula. El lladre, sabent la situació controlada va apuntar la pistola contra el cap de la filla…
Ara que ja ho tenim tot claret vull que vostè, senyora, que sap on estan els diners vaja i me’ls porte ací damunt la taula… Entesos?
Una merda, vaig a portar-te jo, desgraciat —sense pensar-ho més, la dona, que era molt de pensat i fet, li llançà el plat de sopa bullint encara a la cara.
El lladre sorprès no va saber com reaccionar i allò el va perdre.
Òndia, mare...! Que m’ha cremat tota la cara!—va saltar la filla esgarrifada en notar la sopa calenta sobre la carn.
Tan gran va ser l’ensurt que el lladre va caure de tos amollant la pistola. Temps va faltar-li al fill per enxampar l’arma i encanonant el lladre amb un somriure triomfant va cridar.
I ara què; mamó! Qui farà el que jo mane?…Eh? …Eh?
Tot el món va quedar sense saber què fer, expectant. Sols el lladre semblava tranquil i es mirava al jove amb somriure burleta. La filla va enxampar una tovallola i la va remullar al got d’aigua per refrescar-se la zona del braç un li havia caigut la sopa. La mare passa al contraatac i, amb una habilitat adquirida al llarg dels anys, li va ventar un joc de galtades al lladre, que amb tot i això, sense oposar resistència no deixava de riure. El fill aprofità per posar-li el genoll al pit i, en vore que el lladre encara reia, va entaforar-li el canó a la boca.
Prou ja de tant de soroll —cridà el pare que encara estava assegut a taula—. I tu deixa de fer el pinxo amb la pistola… Porta-la cap ací abans no tinguem alguna desgràcia.
El lladre, amb el canó a la boca, encara bracejava tractant de dir alguna cosa. El pare va agafar l’arma i va dir-li al lladre.
Què vols dir tu malparit?
Res, cavaller—va dir el lladre mostrant un somriure amable mentre intentava alçar-se.
Quiet ací si no vols que hi hage una desgràcia.
Impossible cavaller, no ha de patir per això, no n'hi haurà cap de desgràcia.
El lladre va posar-se dret amb una inexplicable agilitat i mentre s’espolsava va deixar caure…
La pistola és d'atrezzo
La mare que t’ha parit —va dir el pare mentre tractava inútilment de disparar l’arma—. Però per què ho fa açò? Que s’ha tornat boig o què?
Ja ho sabia jo que açò em passaria un dia o altre— va reconèixer el lladre—. No tinc cor per fer aquestes coses jo, saben vostès… Per cert, Paco Garcia, electricista i servidor per tot el que vullguen manar—es presentà el lladre llevant-se l’antifaç i encaixant amb el pare.
Vicent Domènec— respongué el pare—. A la reciproca… Prengue cadira, si vol.
Van seure tots a taula i, passat l’ensurt, la mare va afegir un plat a taula i li serví un culler de sopa. El lladre Paco, tot i que estava acostumat a l’aspror quotidiana de la vida, no va poder controlar les emocions que aquell gest li havia produït. Una llàgrima furtiva se li va escapar galta avall. Va demanar perdó a tots i cadascun d’ells…
Jo no sóc així; no tinc cor per fer aquestes coses… M’he vist obligat per les circumstàncies… A casa en som tres de família i portem tot l’any d’atur i ens hem polit tots els estalvis…—Paco ara ja plorava a llàgrima viva, no tenia força per aguantar-se ni volia fer-ho Ho sent molt Vicent… Jo sols vull allò que em cal per donar de menjar a la família… Jo soc un tros de pa…
Prou ja, Paco, menja i no t’amargues més…
No, no senyora… Més m’estimo que m’ho pose en un taper i m’ho emportaré a casa per la dona i el xiquet…
Prou ja de tonteries —tallà la conversa el pare fart ja de tanta comèdia —. Tu ara estàs a taula i menges el que hi ha, que ací no es pot triar. Després, ja si això, la dona et farà un paquetet per a casa; però ara menja, collons!
Tal com anava el sopar les coses van anar tranquil·litzant-se i la conversa va fluir amb major franquesa. Vicent va comentar que no entenia les raons que l’havien portat a robar a una casa de pobres.
Què esperes traure d’una gent com nosaltres si tenim el justet per malviure?
Jo em conforme amb poc… Amb quaranta o cinquanta euros ja tinc per anar tirant… Això i alguna jaqueta vella o uns pantalons gastats.
Home de Déu —va escandalitzar-se la dona— I per això et jugues la vida. Perquè no robes als rics? Allà trauries millor botí.
A més , que ells son els culpables amb la seu especulació — afegí el fill.
Ah, salao!—va replicar el Paco —. No sé si ho sabreu, però entre els lladres hi ha una gran especialització. A les cases riques sols poden robar els lladres rics perquè aquella gent tenen mesures de seguretat molt fortes i jo no sóc un lladre professional. Si no tinc per menjar, com vaig a proveir-me d’un equipament com el que cal per atracar la casa d’un ric. Impossible!
La conversa va fer-se tan llarga com va permetre Paco, el lladre electricista. No volia ser descortès però la dona i el fill passarien ànsia si no tornava a una hora raonable. Més que res, perquè l’esperaven per sopar.
Mira, tu, quin cap que tinc —va dir la dona —. Ara et faig un arreglet i igual teniu per un parell de dies.
Mira per l’armari, xica, que es prove alguna de les peces que no m’agraden que igual li van bé—repuntà el Vicent.
No voldria abusar —protestà el Paco atorrollat per tantes atencions .
No li valgueren coples. El Paco va marxar de la casa amb un bossa plena de queviures i una bona jaqueta d’hivern. Al seu temps va oferir-se professionalment per tot allò que la família necessitara.
Que no m’entere jo, que crideu algun electricista. Si em necessiteu no teniu més que avisar-me…
Allà va quedar la cosa prometent-se amistat eterna i quedant per la propera que, en quan s’ho pogués permetre, el Paco els volia a tots a casa seua per fer un dinar en condicions.       
                                           Joan Andrés Sorribes